L’home ha arribat cansat al peu de la cinta transportadora on un rètol lluminós indica que s’ha de recollir l’equipatge del seu vol. Estranyament el vol no li ha resultat feixuc, ja que ha pogut tancar els ulls i fer petites becaines amb somnis interromputs i encadenats, però ara l’envaeix una pesantor a les cames que l’incomoda. És sobretot el llarg camí de passadissos i l’espera d’ara, que el posa una mica nerviós. Sap, de sempre, que cal ser pacient amb aquesta estona inevitable i rutinària. La recollida de l’equipatge és el pitjor moment dels seus viatges, per això es promet que, per poc que pugui, la pròxima vegada no facturarà les maletes i s’ho arreglarà amb la bossa de mà. Per matar el temps voldria encendre una cigarreta, però dubta de fer el gest de cercar el tabac a la butxaca de l’abric que li penja del braç esquerre. La possibilitat de burxar infructuosament a una i altra butxaca el desespera, tot i la certesa que finalment acabaria trobant el paquet de Chester. S’aconsola escoltant el sorollet xispejant de la pedra dels encenedors que fa canviar immediatament l’olor narcotitzant del gas per una flama blavosa. Grogosa. Vermellosa. Amb l’olor recent de Winstons i Marlboros cremant, amb els fums expel·lits de les boques seques dels altres viatgers, després de passar pel filtre fibrós del mateixos cigarrets i pel filtre esponjós dels pulmons. Sent la respiració intranquil·la dels que més frissen, entre elles la seva, que aspira una barreja de perfums de persones desconegudes. Sent també la xerrameca dels que es distreuen amb converses sobre el que distreuen les converses dels que esperen. Ell no parla, ni tan sols contesta a la persona que li acaba d’enganxar el taló amb un carretó de maletes buit, ni tan sols es gira per mirar-la violentament, perquè sap que un calfred de culpa li ha fet traspuar gotims de suor amarga, que ell ha olorat.

La cinta no es posa en marxa més lentament que altres vegades i aprofita l’estona per pensar en els somnis que ha tengut durant el vol. Enllaça les petites estones d’imatges i converses, que comencen a circular perfectament encaixades, com si es tractàs de les baules d’una cinta transportadora en què cada una de les seves peces empeny la següent i aquesta l’altra i així successivament en un moviment compacte i simultani que desperta l’alegria dels que esperen les maletes. La inquietud general li genera un menyspreu que el fa retirar-se a segona fila. El buit que crea amb el seu desplaçament enrera no acaba d’encaixar amb l’aire que desplacen cap endavant els que ocupen el seu lloc. La situació li és molt desagradable, encara més quan comencen a rodar les maletes i els paquets damunt la cinta, com empesos per impulsos inestables i a contracor, vomitats per la portella que travessen altius. Els objectes personals, íntims, ben desats o apilats, circulen del dret i del revés davant d’uns passatgers expectants per no perdre de vista la mentida de l’embolcall que conté les seves pertinences. Aquelles enganyifes que preserven un desordre intern tan propi, però no molt diferent l’un de l’altre.

La percaça ha començat. Hi ha empentes innocents, males cares, disculpes, justificacions i agraïments que no distreuen ningú del seu objectiu. La cinta s’omple de bagatges que desapareixen abans d’entrar novament per la portella coberta per una cortina d’amples tires de plàstic opac i brut. Només algun desprevingut s’espera a una segona oportunitat. El procés és ràpid i descoratjador.

Moments després, al vestíbul ja no hi queda ningú més que ell, estàtic, i un home amb americana blau fosc, camisa blau cel i corbata blau marí que camina decidit cap a ell. «Són seves aquestes maletes?» li ha demant l’empleat de l’aeroport, que esperava una resposta afirmativa. L’home ho ha negat amb un moviment breu i repetit del cap, gairebé com un tic nerviós. S’ha allunyat unes passes de la cinta i ha vist com l’home blau repetia la negació amb el dit índex a un altre empleat amb mono blau turquesa que guaitava l’escena des de la cortina opaca i bruta.

L’home considera que no té perquè fer-se càrrec d’aquelles maletes que quan va arribar a l’altre aeroport encara eren seves, però que ara no vol reconèixer. És cert, fa només dues hores les duia a la mà, les arrossegava pels llargs passadissos, les vigilava quan les deixava en terra, les col·locava en un carretó, les empenyia fins al mostrador de facturació, les feia pesar a una hostessa que li baratava els bitllets per una targeta d’embarcament amb dues etiquetes de control numerades que valien pel seu equipatge, les veia passar d’una cinta transportadora a una altra, trabucant-se i allunyant-se a sanglots. Ara ni li interessen. Es posa la mà dreta a la butxaca dreta de l’abric que du plegat al braç esquerre i pren el resguard dels passatges. Llegeix el codi numerat de les seves maletes i el memoritza per recordar-lo per sempre. Per sempre, i llença els papers que té a la mà dreta damunt la cinta transportadora, que encara gira sense equipatges. Amb la mà ja lliure recupera el tabac de la butxaca esquerra i amb un gest sec del paquet es posa un cigarret a la boca. Renuncia a encendre’l mentre no arribi el proper vol, que ja s’ha anunciat al rètol lluminós de la cinta transportadora.

Esperarà unes maletes del proper vol. O potser siguin del següent. O de l’altre. O l’altre.