Les dues setmanes posteriors foren un infern. El balneari s’havia buidat i, segons els seus comptes, només hi restaven mitja dotzena de clients, els quals només veia molt de tant en tant. A recepció hi havien posat un noi pèl-roig d’uns vint-i-pocs, amb acne, i que si no fos perquè allò era impossible, ell hauria jurat que era mut. Arrossegat per l’ambient, ell començà a dormir més de dotze hores diàries i a beure i fumar les altres dotze hores restants, el que suposava que no tenia temps per a sortir de l’habitació. De fet havia començat a substituir el menjar per l’alcohol, amb l’inconvenient que ara havia de començar a racionar les dosis de Martini i sake; el whisky i la ginebra ja se li havien acabat feia dies. Contínuament feia comptes per saber quants dies podria resistir allí tancat, i segons els últims càlculs només tenia per a un parell de setmanes més. D’altra banda, també havia llegit tots els llibres (alguns d’ells més de tres cops, i l’Atlas quatre), i ara no li quedava res per llegir. La lectura l’havia ajudat prou mentre durà, ja que les hores li passaven més ràpides i no el deixaven pensar en la seva situació. Malgrat tot, ara que ja no tenia la lectura com a amagatall, tampoc no hi pensava gaire, en la seva situació laboral. De fet ja feia uns dies que no hi pensava gens i, per comptes, havia començat a rumiar una estratègia que li permetés resistir allà tancat. Només maquinava els detalls que el podrien ajudar a no rendir-se, perquè si de tot allò n’havia tret cap conclusió, era que no es rendiria. Havia decidit que no trucaria l’agència, ni els posaria cap més fax, i que per contra es limitaria a esperar. Simplement. En certa manera, s’ho havia començat a prendre com una lluita de dimensions abominables, entre ell, el seu viure neguitós, isolat i irracional, i l’empresa, anònima, poderosa i racional; i enmig de tal desmesurada batalla, ell s’havia promès que no es donaria per vençut i que, ben al contrari, esperaria que fossin ells, els de l’agència —fossin qui fossin—, els que acabessin per donar senyals de vida (a part de l’ingrés i la circular de posició, que ja no comptaven per a res, perquè al cap d’uns dies havia decidit que allò, de personal, no en tenia res).

Però al cap d’una setmana s’adonà que els càlculs li havien fallat; les provisions se li havien acabat, i ara vivia a base de tabac. Desfeia els cigarrets (els quatre paquets que li restaven), triturava el tabac amb el llom d’un dels llibres, generalment amb la Bíblia, que era el més gruixut de tots, i després el mastegava a poc a poc. Això li suposava uns mals d’estómac insuportables, però que, a poc a poc, començà a controlar gràcies a l’autosuggestió. Un altre dels problemes amb què es trobà durant aquella etapa que visqué de mastegar tabac era les al·lucinacions que —suposava ell— els ingredients químics que el tabac contenia li produïen. Començava amb suors fredes i tremolors, que precedien les al·lucinacions en les quals veia gent asseguda dins l’habitació. En concret es tractava de gent que havia conegut durant els últims dos mesos, gent com l’A rebel i el seu tatuatge que canviava de color i forma quan se li acostava per a mossegar-li el rostre, transformant-se en el logotip de l’agència; altres vegades també veia la Maria Lluïsa, nua, asseguda a la vora del llit i sense deixar de gemegar, per bé que cada gemec que produïa era una fiblada de dolor més intensa, i així fins que la noia, sense aixecar-se del llit, arrencava el cotxe i rient desapareixia amb les mans al volant. Després, i això no ho podia assegurar perquè no ho recordava, es desmaiava. Tampoc no tenia noció del temps que dormia fins que tornava a desvetllar-se amb espantosos mals de cap. Malgrat el seu estat, però, era conscient que allò no duraria gaire; sabia que s’estava consumint i que si la situació no canviava en pocs dies, fins i tot hores, tot s’acabaria definitivament per a ell. L’últim dia abans que el tabac se li acabés, tingué la temptació d’enviar un missatge de S.O.S via fax, qualsevol cosa que posés en estat d’alerta l’agència. Però en l’últim instant ho deixà córrer, argumentant-se a si mateix que si ho feia, si enviava cap fax a ningú, aquella espera, aquella angoixa, no hauria servit de res.

Una setmana més tard, quan fins i tot ell mateix ja pensava que era mort, i quan, segons els seus càlculs, ja feia dos dies que no ingeria res, ni sòlid ni líquid, entre somnis sentí el fax. Primer no li’n donà importància, perquè pensà (o imaginà, o somià o el que fos, perquè no hauria sabut determinar en quin grau de la consciència es trobava) que es tractava del deliri de la mort, al·lucinacions que li anunciaven la defunció imminent i inexorable; però a poc a poc, aquell so el desvetllà, descobrint-li que encara era viu i que, molt possiblement, l’hora d’entrar en acció li havia arribat. Sense que el seu cervell estigués en condicions de donar cap ordre, el mateix nervi de l’ull decidí, per si sol, aixecar la parpella i veure claror. Tot i que hi havia llum dins l’habitació, els cossos dels mobles i dels objectes no se li presentaven amb claredat a la vista. Només veia cossos, ombres, llum i absència de llum, però no era capaç d’identificar res, i molt menys de definir cap cos. En un estat, doncs, de semiceguesa, sentí com el fax iniciava una transmissió, com de sobte s’aturava, i com tot seguit la mateixa màquina l’avisava que el receptor es trobava bloquejat. El fax tornà a sonar uns quants cops i després tornà a intentar la transmissió, malgrat que aquesta tornà a no materialitzar-se. A poc a poc, els ulls començaren a adequar-se al joc de llums i ombres, fins al punt de ser-li possible identificar la porta de l’habitació, l’armari amb la porta oberta i el mirall reflectint part de l’habitació i la finestra que transparentava la foscor quieta. Després, i tot i que difuminat, també identificà el fax, sobre l’escriptori, entre l’ordinador i la impressora, al peus del llit. Alhora que recuperava la visió, també començava a adonar-se del fet que recuperava la visió, i per tant de com el pensament començava també a obrir-se-li als sentits. No trigà gaire a tractar de moure el cos, amb la intenció, encara que fos arrossegant-se, d’arribar al fax i prémer el botó que desbloquejaria la transmissió. La recuperació del moviment articulat del cos donà pas al moviment de la ment (tot i que hi havia moltes possibilitats que s’estigués donant el procés a la inversa —bé podia estar-se donant el cas que fossin les neurones les qui iniciessin el procés perquè el pensament i la consciència del pensament tornessin a trobar-se, i arribar així a un estat de certa autoconsciència... Però d’on havia tret ell tots aquells mots i explicacions?) i al final, estirat des del llit estant, aconseguí prémer el botó de l’on. En menys d’un minut —que a ell li semblà tan llarg com una hora— el fax començà a vomitar un full que sortí enrotllat. Sense voler li saltaren les llàgrimes, i així denotà com el seu cos continuava viu, capaç de sentir les emocions humanes, com a mínim les més bàsiques —si és que de debò s’escau fer tal classificació discriminatòria. Després del primer full, un segon full començà a sortir també pel tall transversal de l’aparell, i a continuació també un tercer. Després d’aquest, el mateix fax emeté un piiiip fi i llarg, mitjançant el qual s’informava al receptor que la transmissió havia estat correcta. Va trigar més del previst fins que va poder baixar del llit, relliscant com una serp moribunda, i va aconseguir fer-se amb els tres fulls. Què dirien? Quina mena de missatge contindrien, aquells fulls? Se’ls apropà als ulls, però la visió havia quedat tan extraordinàriament afectada pel dèbil bombeig de la sang, que tot el que aconseguia veure en aquells fulls blancs i prims eren línies borroses de color negre. Veia les lletres, però no era capaç de distingir-ne quines eren. S’havia de recuperar com fos. Aquesta fou l’ordre que el cervell li envià al cos i, per tal d’aconseguir-ho, s’arrossegà, amb els fulls en una mà, fins al lavabo. Fins i tot fou capaç d’arribar a la banyera i enfonsar-hi el cap, per bé que ell mateix s’adonava que aquell seria un dels últims esforços que podria fer abans d’enfonsar-se definitivament. Tenint en compte aquesta premissa, decidí que havia de llegir aquell fax abans de perdre el coneixement un altre cop i que després fos massa tard. Tan aviat com el cos li ho permeté, féu girar l’aixeta de la banyera amb la mà lliure. L’aigua començà a rajar i ell a ingerir-la. En begué una mica, però no tanta com ell volia; tenia l’estómac tocat, i aquest se li havia tancat fins al punt de no acceptar amb facilitat cap mena de líquid. Decidí, aleshores, que lliuraria aquella batalla fins el final amb el seu estómac obligant-lo a ingerir aigua, tanta com li fos possible. Però de seguida sentí com l’estómac se li omplia i com deixava d’acceptar res més. Després la vomità, i es prengué allò com si l’estómac jugués brut amb ell, com si el traís quan més el necessitava. Però malgrat tot, també sentia com la vista començava a funcionar-li amb certa precisió. A poc a poc, i amb el fax sota els ulls, fou capaç de llegir —tot i que després d’un desmesurat esforç— l’encapçalament.

«Benvolgut senyor nostre», deia allà. Caram!, quina educació gastaven després de tot, encara tingué humor d’observar. I continuà, fins que pogué llegir la primera frase, que no feia altra cosa que felicitar-lo per aquella tasca tan excel·lentment duta a terme durant aquell període. Ell tornà a mormolar mots inintel·ligibles, que tenien per objecte expressar la seva incomprensió..., això sí, mentre un escarransit somrís se li esmunyia per entre els llavis. Després seguí. Llegí en silenci i molt a poc a poc. Llegia un mot i després un altre, i un cop ja havia llegit el segon mot d’una frase, aleshores tornava a llegir-los tots dos. Era com si pretengués assegurar-se del que llegia, com si volgués no equivocar-se, no malentendre res. Ell només volia estar completament segur del que li deien, perquè arran del que digués aquella carta, aleshores ell prendria les mesures oportunes —per bé que encara no s’havia parat a pensar quines serien aquelles possibles mesures. El segon paràgraf començava amb els mots «D’altra» i «banda». Ell ho repetí: «D’altra banda», «D’altra banda». Aquell «d’altra banda» l’havia sentit abans, n’estava segur. Així que forçà una mica la memòria i al final recordà on l’havia sentit. És clar, en veu de la secretària de l’agència, la noia a qui ell havia decidit anomenar Helena (perquè sense un nom, aquella cara no hauria tingut cap sentit per a ell) i a qui només havia vist dos cops. Ara ho recordava; fou el primer dia que visità l’oficina de l’agència i ella el rebé amb aquell somrís ample i vermellós. Ara no hauria sabut dir en quins moments de la conversa la noia havia emprat aquella expressió («d’altra banda»), però podia jurar que l’havia emprada, i no només un cop, ni dos, i fins i tot ni tres. Així, doncs, extragué una primera conclusió: la nota l’havia escrita l’Helena. Sense pensar-hi més, continuà llegint. Trigà uns quants minuts a llegir tot el paràgraf, que això sí, no tenia més de tres línies. De fet, era un paràgraf escrit per omplir pàgina simplement. El que se’n diu palla, perquè en aquelles tres línies no feien res més que confirmar-li que durant els últims dos mesos havien ingressat el sou en el seu compte corrent. Després d’allò es temé el pitjor: allò era una simple carta, escrita en hores d’avorriment, i que tenia com a funció principal animar l’assalariat, és a dir ell, per a encara enfonsar-lo una mica més. De tota manera decidí que continuaria, ja que si en aquella carta hi havia quelcom d’important, allò hauria quedat inserit en el proper paràgraf, que havia de ser —decidí així per les bones—, que era, el paràgraf. Aquest segon paràgraf era el més llarg, d’unes deu o quinze línies més o menys, i aquest detall és el que més l’esperançà. Tornà a fixar la vista en els primers mots, però de seguida s’adonà que ja no podia llegir més, o com a mínim amb la mateixa, i relativa, facilitat i rapidesa amb la qual ho havia fet fins aleshores. Ho tornà a intentar, i sí, després d’aconseguir aturar aquelles lletres que es movien, que corrien i que saltaven de línia en línia confonent els mots i les frases, fou capaç de llegir «Pel que fa...». Ho tornà a repetir, en veu molt baixa, tan baixa que ni ell mateix era capaç de sentir-se la veu. Després deixà caure els fulls a terra alhora que veia com les parets del bany començaven a bategar i a suar, i com la tassa del wàter se li dirigia, amb veu aspra i profunda, cridant el seu nom i rient. Segons com, hauria jurat que la veu de la tassa del wàter s’assemblava prou a la de la Maria Lluïsa; o seria la de l’Helena, potser?

Al cap de no sabia quan, despertà. Obrí els ulls, i ràpidament veié com les parets no bategaven ni suaven, ni feien res de res (d’entre altres raons perquè eren parets), i se n’alegrà. De seguida sentí com el seu cos responia molt millor, i com obeïa les ordres que les neurones del cervell enviaven, ara també amb més diligència. Llavors recordà la carta. Sense mirar enlloc palpà el terra, tot just al seu voltant, i la recollí. Se l’apropà a pocs centímetres dels ulls i buscà el paràgraf. Era allà, escrit amb lletra fosca, tipus Times New Roman i de grandària catorze, hauria jurat. El primer que llegí fou «Pel que fa». Sí, això ho recordava. Recordava haver llegit «Pel que fa», però no recordava si havia llegit res més. Així que continuà. Les properes paraules eren una «a», una «la», una «seva» i una «tasca». Ho assimilà de seguida i, sense pensar en el que acabava de llegir, seguí. Però dos paraules després (és a dir, després d’un «estem» i un «segurs») va haver de tornar-se a aturar. Ara tenia la gola seca, i fins i tot sentia certa dificultat a l’hora de respirar, així que sense moure’s d’on jeia, sobre les rajoles del bany, tombà el coll enrere i amb una mà féu girar l’aixeta fins que aquesta començà a dollejar una altra vegada. S’hi amorrà i sentí com l’aigua li impregnava els llavis i li omplia la boca, i després fins i tot sentí com l’aigua li refrescava el passadís interior que va des del paladar fins a l’estómac. Deixà de beure i retornà a la nota. Sense pensar-hi mogué la mà dreta, enduent-se-la als llavis per tal d’eixugar-se les gotes que li relliscaven per entre la barba i fins a la barbeta. Tornà a fixar els ulls en el paràgraf i llegí. Ara en silenci i assimilant el significat de cada mot i de tots ells en un sol significat d’una manera admirable, tenint en compte, és clar, el seu estat gairebé catatònic. Quan acabà la primera frase sentí un impuls incontenible d’estripar la carta i llençar-la dins el wàter; tenia el pressentiment que aquella carta era una presa de pèl, una nova humiliació. Però no ho féu, i per contra decidí continuar amb la següent frase, que començava amb un «D’aquesta», succeït d’un «manera», i tot seguit d’un «li» i d’un amenaçador «recordem». Allí s’aturà. L’assaltaren unes inevitables ganes d’etzibar un cop de puny a algú, com a manifestació visceral de la ràbia violenta que l’assaltava, però per desgràcia, i a part que no hi havia ningú a qui clavar aquell cop de puny, ara per ara el seu cos tampoc no hauria estat capaç d’aquells luxes ni molt menys, i per tant va haver de conformar-se amb deixar caure el coll enrere i emetre una mena de crit agònic, que de ben segur no traspassà aquelles parets enrajolades i higièniques, com les de tots els banys decents. Però tot i així no estripà la nota. No hagués sabut explicar què li impedia fer-ho, tot i que l’explicació més plausible hauria estat que es tractava d’un acte de conservació en contra de la solitud més immediata i més cruel. Aquella carta era tot el que tenia, i tot el que havia rebut en els últims dies, o fins i tot setmanes, o mesos —ell tampoc no ho sabia—, i per tant, per a ell venia a significar el retorn a la vida, al món... El crit morí ofegat entre aquelles quatre parets i al cap d’un parell de minuts tornà a incorporar el cap, amb la intenció de continuar llegint aquella nota rebuda per fax, quan tot just la seva vida ja semblava haver estat vista per a sentència.

Al cap d’uns minuts acabà de llegir el primer full de la nota i el primer que decidí de fer fou treure’n una primera conclusió general. Tancà els ulls i provà de recordar tot el que fins aquell moment havia llegit. Primer, palla; segon, palla; i tercer... un subliminal missatge que l’empresa li adreçava amb una finalitat força concreta: recordar-li que era un treballador de l’empresa, amb un contracte signat i que, per tant, i com que rebia el sou cada final de mes religiosament, havia de limitar-se a fer el que l’empresa li manava. Sense més explicacions. I li recordaven, encara, que la reincidència podria significar-li un expedient sancionador. Però reincidència en què?, es preguntà. ¿Perquè no l’estarien acusant de conspiració, en referència a la conversa que havia mantingut amb la Maria Lluïsa en aquell bar i aquella nit, ara feia...? O d’indisciplina, potser? Si era així, ¿no tindria aquella acusació sibil·lina res a veure amb la festeta de feia mesos amb l’A, o amb el mateix fet d’haver sortit del balneari sense cap permís, oi? De fet, i tot i que aquells càrrecs podrien haver estat motiu més que suficients per sancionar-lo, el que de debò el preocupava era un altre aspecte, inherent a l’amenaça en si, i que no era cap altre que la confirmació que l’empresa fos coneixedora de la relació d’ell amb l’A, o amb la Maria Lluïsa, o amb totes dues, i tot el que d’aquestes relacions se n’havia derivat. De sobte ja no sentí ràbia, ni ira, ni violència que desitgés exterioritzar mitjançant crits o cops de puny contra ningú. No sentí res de tot allò i per contra, i com si en un tres i no res hagués recuperat la lucidesa, li semblà veure-ho tot una mica més clar: per què no hi havia caigut abans? Perquè ara, de cop i volta, li semblà força estrany que tant l’A com la Maria Lluïsa haguessin desaparegut de la seva vida amb la mateixa rapidesa amb què hi havien aparegut, és a dir de sobte i sense cap raó aparent. Havia estat un estúpid i ara se n’adonava, s’havien rigut d’ell i ell encara s’havia rigut amb ells, i ara aquella descoberta el deprimia més que no pas l’indignava, en tant que la tristesa sempre li havia estat més profundament arrelada que no pas l’orgull. No li hauria estranyat gens ni mica, doncs, si a hores d’ara algú li hagués confessat que tant l’A com la Maria Lluïsa s’havien passat deu mesos en aquell balneari, esperant rebre una ordre concreta, que en aquest cas era la de vigilar-lo a ell. ¿Però què era el que debò volien d’ell, doncs? ¿Posar-lo a prova, potser? ¿Veure si era capaç de dur una feina amb tota la responsabilitat que aquesta exigia, i no deixar-se dur per les passions i els instints? ¿Comprovar la fidelitat que tenia a l’empresa per a la qual treballava? ¿O potser tot plegat es tractava d’un joc de naturalesa més complexa que tot allò i en el qual totes les peces sobre el tauler s’enfrontaven les unes a les altres en una lluita estratègica, amb la finalitat d’identificar i destruir sistemàticament els adversaris? Ara bé, amb quina finalitat? Però allò, ell, ja no ho podia respondre. Si hagués tingut forces hauria rigut, aixecant el llavi superior i tancant els ulls, tal com fan els desesperats, els abatuts. Sense donar-hi més voltes, però, i acceptant (què més podia fer?) la realitat on, tot semblava indicar, havia quedat inserit, passà full i es disposà a llegir la segona pàgina del fax. A poc a poc, el seu cervell havia estat capaç de dominar la intel·ligibilitat del text, gràcies, és clar, a una progressiva millora del seu estat nerviós i fisiològic en general. Encara patia mal d’estómac i una suor freda que el feia tremolar, però tot i així (i aquesta és la conclusió que ell n’extragué) la relació entre les neurones del cervell i el sistema muscular havia arribat a un punt mínim d’enteniment i allò, definitivament, ho canviava tot. Així que abaixà la vista i fixà els ulls en el segon full.

En aquesta pàgina només hi havia dos paràgrafs, ben diferenciats l’un de l’altre per un punt i a part d’uns quatre o cinc espais. Començà a llegir la primera frase. El primer mot no era cap altre que «Degut», el segon «a» i el tercer «decisions». El quart ja no es molestà a llegir-lo, perquè tot d’una tingué la impressió que llegir-ho tot seria una pèrdua de temps. Seguint la tècnica que l’autora havia emprat en el primer full, les tres o quatre frases d’interès haurien quedat incrustades en el centre del segon paràgraf, deixant així el primer paràgraf com a simple introducció, que no és altra cosa que palla. Sense rumiar-s’ho més, es precipità cap al segon paràgraf, que començava amb un «D’aquesta», que alhora precedia un «manera». Però llavors s’aturà. S’aturà i mirà el sostre, com si temés que algú pogués veure com els ulls se li humitejaven per l’emoció. Era penós, patètic, i fins i tot vergonyós, el fet d’emocionar-se per saber que, després de tant de temps, era a punt de llegir allò que tant havia estat esperant: instruccions. Ordres que li permetrien sortir d’allà, per bé que només fos, i sempre segons les seves noves sospites, per convertir-lo en algú com la Maria Lluïsa o com l’A, un agent sense escrúpols capaç de jugar amb els sentiments i la incertesa d’algú altre, que alhora es podreix de fàstic i impaciència en el cau més impensat, mentre espera unes altres instruccions per tal d’entrar en aquell sinistre i monstruós joc. Però tot i maleir les instruccions, la Maria Lluïsa, aquell balneari, el joc que el tenia atrapat, i maleir-se a si mateix, no pogué evitar l’emoció; emoció a la qual, per cert, no tingué temps de lliurar-s’hi. I és que aquell moment no era un moment qualsevol, ni molt menys, sinó que ara era el moment de prendre decisions, molt a pesar de les emocions, malediccions, ràbies i injustícies. Decisions, i importants. I importants, perquè ara era el moment d’aixecar-se d’allí i prendre un camí o un altre. En definitiva, havia arribat el moment de marxar d’allà, i calia fer-ho amb rapidesa, sense perdre el temps en sentimentalismes inútils. Ara bé, calia triar un destí també, i això, per si mateix, era el que comportava més dificultat. Donades les circumstàncies, però, la disjuntiva era la següent: o bé estripava aquella carta ara mateix, sense llegir el que tant havia estat esperant, i abandonava la presó de pau on l’havien reclòs, infringint el contracte i arriscant-se així a una querella laboral per incompliment de contracte, per indisciplina interna o fins i tot per conspiració o sedició (i que, per cert, tindria perduda abans que li designessin un advocat), o bé, i aquesta era la segona opció, continuava la lectura del fax, i, és clar, obeïa les instruccions, fossin quines fossin i suposessin el que suposessin. I això era un punt important, determinant gairebé: no podia continuar llegint i, després de valorar quines eren les instruccions rebudes, decidir d’obeir o tocar el dos. No, aquella possibilitat no quedava contemplada en les regles del joc, que ara ell mateix havia fixat, segons aconsellava cert Imperatiu del qual havia llegit prou ara feia uns dies. En altres paraules, allò era a cara o creu, o caixa o faixa. O tot o res. Categòric.

El primer pensament que l’abordà fou el de tirar aquella bogeria endavant. Si havia arribat fins allà, potser ara pagaria la pena continuar el joc. De tota manera, ¿què podia perdre? Les coses no se li podien posar pitjor, i d’altra banda (i aquest és el factor que més valorava) la continuació incondicional —pensà— li suposaria l’accés a la comprensió total del joc, i a la de si mateix dins d’aquest. Perquè s’hauria jugat el que fos i amb qui fos, que malgrat les aparences, tot allò havia de tenir una raó de ser, una explicació racional, o una excusa si més no, amb una mà i un cervell que intel·ligentment ho havien organitzat tot, a partir d’una necessitat i amb els ulls posats en una finalitat concreta i gens banal. Bé, a simple vista ell només havia estat esperant. Sí, esperant. Esperant instruccions de no sabia qui, i no sabia per què ni per a què. Però d’altra banda, també era veritat que ara que havia rebut més informació, i per tant la clau per endinsar-se una mica més en la dinàmica del joc, també havia començat a comprendre certes parcel·les del joc que fins aleshores desconeixia, com per exemple que havia estat sota vigilància per part d’altres treballadors de l’empresa, que alhora —sospitava— no eren res més que altres jugadors o peces dins el mateix joc, dins la mateixa dinàmica. Segons aquella lògica, doncs, aquella opció de tirar endavant el que ja havia començat semblava el més racional, el més sensat, i el que més li convenia si és que l’objectiu que perseguia era la raó, la racionalitat, i finalment la llibertat que només la raó era capaç d’atorgar-li a través de reconèixer-se a si mateix, tal com un d’aquells llibres que l’empresa li havia enviat expressava. Perquè de fet, si s’havia deixat trepitjar d’aquella manera tan grotesca, tan cruel, tan aparentment irracional, era tot just per cercar una explicació, una lògica que al capdavall acabés per explicar-li que el seu patiment tenia un sentit i una raó de ser.

Però calia reconèixer, també, que estripar el fax i marxar era l’opció més senzilla, sense dubte, tot i que calia admetre l’inconvenient que suposava la renúncia a la raó del seu patiment i a la comprensió de la lògica oculta a la qual s’havia vist emmanillat des que havia començat a treballar per a aquella empresa. Fugir no era cap crim, doncs, ni tampoc cap acte de covardia, però en canvi sí que significava un no implícit a entendre què hi havia estat fent en aquell balneari, per quina raó i amb quina finalitat. Mentre es passava la mà pel front i s’eixugava la suor, es preguntà, tractant encara d’anar una mica més enllà, quin sentit de debò tenia aquella tria. ¿No seria la nova trampa que l’empresa mateixa havia decidit parar-li, amb l’objectiu de no deixar-lo respirar i obligar-lo a fer segons les necessitats d’aquesta? Ell sabia que preguntar-se allò era anar una mica massa lluny, però és que —es disculpà a si mateix— coneixent la naturalesa d’amb qui tractava, calia anar amb peus de plom i totes les precaucions eren poques. Després, quan analitzà amb més deteniment aquella última possibilitat, es desesperà tant que no s’atreví a contemplar-la com a possible en si mateixa. Perquè si la tenia en compte..., renoi!, era per a penjar-se. Però de tota manera, ara ja no tenia alternativa i es trobava forçat a triar, com a única via per a alliberar-se del dilema.

Ho féu amb rapidesa i amb aparent convenciment, tot i que intuïa que els dubtes mai no l’abandonarien, i que, i això era el pitjor, triés el que triés sempre guardaria remordiments de consciència, la sensació d’haver errat en la tria i la impossibilitat de fer marxa enrere. Per aquestes mateixes raons no va voler continuar lligat al dilema, sempre cruel i injust, com tots els dilemes, i sense més abaixà la mirada i la fixà en el fax. Ara la seva ment, exercitada per la disjuntiva, funcionava a ritme de rellotge suís, i per tant no li calgué arrossegar-se mentalment de mot en mot. Llegí, per tant, en diagonal, com si realment tingués cap pressa. Al capdavall fou qüestió d’un parell de minuts, que fou el temps que trigà a llegir el segon paràgraf, primer en diagonal i després mot a mot. Llavors no pogué evitar que se li escapés el riure: Investigador privat! Detectiu! Ha, ha, ha...