El relat d’Antoni Carrasco descriu un viatge a Nova York que inesperadament es converteix en un viatge al passat.
(También disponible en castellano.)
«Era un barri porto-riqueny, amb rètols en castellà; els carrers eren amples, molt oberts, i les cruïlles separaven pendents oposats...»
Claus: finestra, ron, porta
En aquest relat aeroportuari dedicat a M. A. Riera, escriptor manacorí que va morir l’estiu de 1996, Jaume Capó exposa els pensaments d’un home que espera les seves maletes.
«L’home ha arribat cansat al peu de la cinta transportadora on un rètol lluminós indica que s’ha de recollir l’equipatge del seu vol. Estranyament el vol no li ha resultat feixuc, ja que ha pogut tancar els ulls i fer petites becaines amb somnis interromputs i encadenats, però ara l’envaeix una pesantor a les cames que l’incomoda. És sobretot el llarg camí de passadissos i l’espera d’ara, que el posa una mica nerviós...»
Claus: cinta, maletes, vol
Elisabet Carreras ens ofereix aquest conte intimista sobre la voluntat, l’amor i el pas del temps.
«Al·lòdia s’estremí lleument dins l’escassa tebior que li procurava el prim i esgrogueït jerseiet de fil que, maldestra com era, s’havia engiponat abans de sortir de casa. Caminava lentament, pas a pas, marcant el ritme amb els vells i gastats tacons d’unes sabates que pretenien ser o haver estat de pell de la bona...»
Claus: encara, temps, paraules
Quim Siles signa aquest relat urbà sobre una nit de divendres a la ciutat de Barcelona.
«Són les dues del migdia, i acabo de plegar de la feina. Avui és divendres, i el sentiment de felicitat em desborda. I és que la feina és una autèntica porqueria, i el sou encara pitjor, i si haig de ser sincer, em passo la setmana esperant que sigui divendres...»
Claus: nit, estels, demà
En aquest relat epistolar ambientat al Senegal i escrit per David Medina, la protagonista, repassant esdeveniments recents, fa balanç de vida: no de la vida que ha dedicat als altres, sinó de la seva pròpia vida. Una narració relatada per una dona sense esperances que escriu:
No hi ha dia en què amb l’ajuda de la prudència de la raó no perpetrem un petit atemptat contra nosaltres mateixos.
«Estimada Gertrudis,Em complauria molt que a l’arribada d’aquesta carta et trobessis ja totalment refeta; però si no és així, desitjaria que almenys les meves cavil·lacions et permetessin d’oblidar les teves, encara que només sigui momentàniament...»
Claus: vida, sang, nit
Antoni Carrasco ens proposa aquestes reflexions d’una persona en un enterrament sobre l’èxit, l’aparença i l’amor impossible.
«En Tobies, amb el cos inclinat cap endavant, mira el terra, parla sol i gira l’esquela entre les seves mans, fins col·locar-la en una posició en què ell és l’únic que sembla poder-hi veure un reflex. Als seus ulls hi ha la mateixa atenció amb què aquest migdia, a l’hora de dinar, aplegava engrunes de pa al costat del seu plat...»
Claus: anys, sempre, casa
El dia del seu aniversari, una persona insomne es provoca una controvèrsia interna sobre l’oblit i el record del pas del temps. Un text del mallorquí Jaume Capó que transcorre entre els rellotges de la infantesa i el càlcul adult de les hores.
(También disponible en castellano. Also available in English.)
«Tenc quaranta-dos anys, la vida em persegueix cada dia i m’empeny, segurament cap a la mort i l’oblit. És així i no hi puc fer res més que lamentar-ho quan hi pens. Si no hi pens no és que cregui que m’he distret i que he guanyat un temps d’assossec. Ben al contrari, crec que m’he enganyat i que he malgastat vanes esperances...»
Claus: dia, rellotge, temps, somnis
La periodista Mercè Molist ens regala aquesta complexa història d’amors fraternals en la qual els punts de vista s’alternen.
«Les branques dels avets retallaven la llum dels fanals. Eren tres arbres iguals —piràmides de punxa triomfal: l’un, ample i gras, arrelat al solei del jardí de ciutat; el del mig era esvelt, avet de contes nòrdics, orgullós i gruixut. L’altre havia entaforat les arrels en un racó ombrívol. Raquític però no esquifit. Alt sense frondositat. La nit s’ofegava en la negra pau humida de les flors...»
Claus: dona, germà, ulls, mare
El diari personal d’una nena.
Rates, tots plegats. M’ha semblat que em deien «rata» a mi i tot. Sí. Jo dec ser la seva rata mentre que el Moisès és la meva. Jo rato el Moisès i ells em raten a mi perquè els sembla que els rato a ells. I no podem viure sense ratar-nos, encara que no ho vulguem.
Un relat de David Medina.
«Que bonic! L’Íngrid m’ha dit, al final, que li agrada en Carles, però jo no m’ho crec. Em sembla que només ho diu per fer-se veure, perquè ella és molt presumida. M’ha explicat que després de classe se’n van anar a passejar junts tota la tarda pel parc de l’ajuntament i que van estar molt a punt a punt de fer-se un petó. Però no em fan enveja...»
Claus: mare, àvia, dia
Aquest text de prosa poètica de Tomàs Asensio i Torres és un capítol de l’obra La mar..., brins de terra... i jo a rampells (publicada en paper amb posterioritat a la seva aparició a Badosa.com), un conjunt de reflexions i experiències internes viscudes amb motiu d’haver posseït un veler.
«De vegades miro cap a l’espai i, com faig quan estic enmig del mar, intento esbrinar on em trobo, a quina part de l’Univers sóc i quin és el meu rumb. I em perdo. I penso en la inutilitat de la meva pregunta que no té, avui per avui, resposta, com tantes coses no la tenen encara que potser sí demà...»
Claus: espai, sentir, veure
Un relat de viatges de Teresa Peñafiel.
«Fatma vol dir Fàtima i val la pena arribar fins aquest remot indret del Iemen només per conèixer-la...»
Claus: iemenita, fonduk, dona, anys
Traumatropismes és una col·lecció de contes introspectius en català. L’ànima és un apartament moblat.