L’Eladi, un dia, fent-ho amb la Lola, va ejacular cendra. Ara, mentre espera que el Cisco li serveixi una copa de conyac, no pot evitar que les angoixes l’escometin en forma de records.

Tot havia succeït mentre la Lola, eixarrancada de cames i fumant una cigarreta, amb el cap recolzat sobre el coixí, pensava que havia de portar flors al Manuel, el seu difunt marit. L’Eladi havia notat que era a punt d’escórrer-se i, instintivament, havia començat a manxar més fort. Tot d’una, però, li semblà que se li enfilaven per dins de l’aparell llimadures de ferro. Féu un crit punyent i, la Lola, pensant que cridava de plaer, va deixar el Ducados al cendrer de la tauleta de nit i féu dos o tres gemecs, perquè per la tele deien que la feina ben feta no tenia fronteres i, a més, l’Eladi era un bon client i ella no li escatimava recursos.

L’Eladi descollà l’eina d’una estrebada, tremolós, mirant-se-la amb els ulls més esbatanats que la xona de la Lola.

—Què et passa? Que vols que te la mami un altre cop? —li digué ella.

—Quin mal, la puta!

—Xato, faig el que puc. La propera vegada ja portaré un setrill i m’hi posaré una mica d’oli, perquè per miracles a ca la Lourdes, i no a ca la Lola! Potser si t’afaitessis i t’arreglessis una micona em posaries calenta i tot.

—No, si no és això! Quin mal, la puta d’oros! Quin mal!

La Lola s’incorporà i li va mirar l’eina. L’Eladi tenia la fava plena de cendra.

—Xato; que aboques llet en pols, ara? N’havia vist que semblava de La Lechera, però en pols encara no m’hi havia trobat!

—La puta, quin mal! No sé què ha passat... m’he escorregut i ha sortit això.

L’Eladi es mirava la cua, ara ja flàccida, amb cara d’estupefacció. La Lola s’esbatanà novament, deixant el cony ben obert. Se’l va mirar i s’hi posà dos dits, escorcollant-ne l’interior. Quan se’ls tragué, eren bruts de cendra humida. Al llençol també hi havia miques.

Assegut a la taverna, mentre espera que el Cisco li serveixi el conyac, l’Eladi recorda la nit que la Genoveva havia esmunyit la mà per sota el llençol i li havia començat a remenar l’eina. Llavors, ja feia dies que no se la tirava i que anava tan calent que, quan es llevava, si es passava les llesques de l’esmorzar per la bragueta, ja no les havia de posar a la torradora. Però, a pesar d’això, aquella nit, quan notà la mà de la Genoveva, s’havia girat i havia fet veure que dormia.

Recorda que era un dia que plovia a la Ciutat. En tornar de la fàbrica, tots els carrers eren humits. Uns nens jugaven a futbol sota un porxo i l’Eladi els hi havia tornat, amb un xut, la pilota extraviada que rodolava sobre l’asfalt. No era que no tingués desig de follar-se la Genoveva; ell era un semental de mena i, tot i que la seva dona estava feta una bona foca, no li havia recat mai empalar-la. Però tenia por que es repetís l’incident de ca la Lola, i dies després que hagués succeït tot, encara no s’havia atrevit a fer-ho, ni amb la Genoveva ni amb ningú. En realitat, amb prou feines s’atrevia a treure-la per orinar.

I aquella nit, tot i que anava molt calent, quan la Genoveva havia esmunyit la mà sota el llençol i li havia començat a remenar l’eina, s’havia girat i s’havia fet l’adormit.

Mentre espera la copa de conyac, per fer temps agafa un diari de la barra. A primera plana: foto a tot color de Ramón Mendoza. Titular: «Mendoza és sodomitzat per un ultra-sur i agafa la sida». Titular més petit, sense foto: «Se celebren a la Ciutat els judicis per l’assassinat del proxeneta Manuel Macarró».

La demacrada cara de Mendoza li suggereix la que deuria fer ell quan trucà al doctor Rius. El doctor Rius és amic de l’Eladi de tota la vida. És un amic d’aquells de raça, dels que sempre estan disposats a donar-ho tot sense res a canvi i que sempre es troben, quan els necessites, en el moment i lloc oportuns. Quan el trucà, el doctor li va donar hora per a la setmana dels tres dijous, i li va dir que penjava perquè, amb perdó, estava al wàter cagant, i que l’última vegada que s’havia netejat mentre parlava alhora amb el portàtil, de manera accidental se l’havia passat literalment pel cul.

Sense poder esperar tant de temps, en un moment de desesperació decidí anar a l’ambulatori de la Seguretat Social. Com a metgessa hi havien posat una mulata que a l’Eladi li semblà que feia cara d’haver-se tirat a tot el personal de l’ambulatori i de no saber ni què era un constipat, però que tenia dues gegantines aspirines enganxades al bust que, només d’entrar a la consulta, li havien fet venir ganes de vacunar-li la figa amb la seva xeringa.

Quan li hagué explicat el cas, la metgessa va dir-li que s’abaixés els pantalons i els calçotets i que miraria a veure què s’hi podia fer. L’Eladi ho féu, i la mulata, en veure-li l’aparell, digué que així a cop d’ull no semblava pas malalt i que, per a veure si a més de bona salut tenia també força al canut, faria una sagnia per purgar el membre afectat i que, com que amb la retallada de pressupostos de Sanitat l’ambulatori s’havia quedat sense sangoneres (tot i que encara tenien, això sí, tota mena de paràsits), ella mateixa li xuclaria bucalment l’aparell per treure-li les possibles impureses.

La metgessa xuclava amb tanta afició que l’Eladi, mentre notava com el seu improvisat xupa-xup es tornava llarg com un mort estès i dur com el marbre, pensà que, ben mirat, no hi havia raó per agafar el rave per les fulles i, encara menys, la figa pel capoll, queixant-se tan exageradament de les mancances de la Seguretat Social i sent tan ingrats amb els mai ben ponderats metges, com per exemple amb la metgessa mulata, que a l’Eladi el rave li agafava ben bé per l’arrel, mentre que ell, desagraït, la figa ni li encertava a tocar.

I ara, mentre espera el conyac i fulleja el diari, recorda vivament que, mentre pensava de manera vaga en tot això, de sobte li semblà que la llengua de la metgessa s’havia convertit en paper de vidre, perquè sentí un dolor tan gran per tot el plàtan, que cregué que li aixecava la pell a tires per menjar-se’l. I fou quan veié la cara atònita de la mulata tacada de cendra que entengué que havia tornat a succeir.

Quan per fi arribà la setmana dels tres dijous, anà a la consulta del doctor Rius. Després d’haver-li explicat tots els detalls i símptomes del cas, el doctor féu una exploració ocular de l’aparell de l’Eladi (encara que, no cal dir-ho, molt menys entusiasta que la de la mulata) i, tot seguit, se submergí entre diversos volums de l’Enciclopèdia de Medicina i Salut. L’Eladi recorda que, mentrestant, s’havia servit del moble-bar una copa de conyac, com la que ara espera assegut a la taverna del Cisco. Amb la copa, s’havia atansat a la finestra. A la piscina del jardí hi surava un cadàver.

—Escolta, Rius... —digué al doctor.

—Digues...

—Que ja ho saps, que a la piscina hi tens un mort?

—Un mort, dius?

—Sí... vaja; jo diria que és un cadàver verdós... Un cadàver fosfòric...

—Va tocant les anelles? Va preguntant per tu? —demanà el doctor Rius, sense interès aparent, mentre es posava les ulleres per escriure la fórmula que finalment semblava haver trobat.

—No... jo diria que no... És allà, ben quiet i mut.

—Vejam...

El doctor Rius acabà d’escriure la recepta, es tragué les ulleres i s’aixecà de la cadira per apropar-se a la finestra. El mort seguia a l’aigua, de panxa enlaire, amb el ventre inflat, la pell verda i el rostre pal·lidíssim.

—La mare que el va parir —es digué a si mateix—. És l’espectre d’en Manuel Macarró!

I va dir:

—Ah, no t’hi amoïnis... El va portar el meu ajudant, que fa pràctiques d’anatomia. Té tan mala memòria que no s’haurà recordat de tornar-lo al dipòsit.

El doctor Rius tornà a la taula. Agafà la recepta que havia escrit i, d’esquena a l’Eladi, l’estripà en mil bocins.

—Inútilment recorro l’Enciclopèdia. No escric Fórmules —digué.

Ara l’Eladi recorda com ell continuà allà una bona estona, mirant el mort. Recorda perfectament que estava repenjat d’un braç a la finestra, i que amb l’altre braç sostenia la copa ja buida de conyac. La llum de l’ocàs embolcallava la Ciutat i es reflectia en la piscina produint guspireigs vermells i metàl·lics. I el mort seguia a l’aigua, tan immòbil i pàl·lid com l’Eladi a la finestra.

Per fi arriba el Cisco amb el conyac. D’esquena, asseguda a la punta de la barra, una rossa mira la tele. Fan Poble Nou i busquen un tal Antònio. L’Eladi comença a engolir el conyac en petits glops mentre fulleja el diari. De la primera a l’última pàgina és ple d’esqueles; fins i tot la cara de Ramón Mendoza, a primera plana, és una gran esquela. Ara a la tele una dona plora. La rossa té un bon clau, i l’Eladi nota que se li aixeca. Deixa el diari i agafa el conyac. A través del líquid es veu el fons de la copa, i l’Eladi el mira fixament, com si se la imaginés buida.

—Quina calor que fa, eh, avui! —diu al Cisco.

—Sí; una calor de gossos. Aquest estiu no sé pas si el passarem.