Tenc quaranta-dos anys, la vida em persegueix cada dia i m’empeny, segurament cap a la mort i l’oblit. És així i no hi puc fer res més que lamentar-ho quan hi pens. Si no hi pens no és que cregui que m’he distret i que he guanyat un temps d’assossec. Ben al contrari, crec que m’he enganyat i que he malgastat vanes esperances. A les nits, quan el tedi de l’insomni amenaça de ser més amarg; quan ni tan sols treu del neguit mirar una pel·lícula, ni que sigui absorbent ni salvatge ni porno; per no parlar de les poques opcions d’un llibre de versos poderosos, ni del diari del dia que s’ha acabat o d’una revista casual; quan pensar que pensar es fa innecessari; i que l’amor no distreu més que quarts de la pobra nit. Perdudes totes les esperances de trobar el fil càlid del son i en el vespre de ningú no desitjar ni aixecar el fum de maria, guaitant les finestres il·luminades dels edificis del davant que juguen a on-off. Per no passar res, ni plou ni passen cotxes. Tampoc sona el telèfon (per què ho havia de fer a tantes de la nit) ni feina hi ha per ocupar-se’n (per què, si demà encara serà tot demà per fer-ne). No serveix de res comptar segons sense equivocar-se perquè sempre són els mateixos. Potser es diferencien menys que una hora d’una altra hora i, ben segur, que un dia d’un altre dia. Encara que als quaranta-dos anys es confonen els dies i els segons i fins alguns anys.

Llavors, record l’home que em comença els somnis. Fa més de trenta anys i en tenc la imatge viva. No ha tengut pressa que sopàs i ara no té pressa perquè me’n vagi al llit. I més endavant no tendrà pressa perquè m’adormi. Perquè el que li agrada és convèncer-me que les coses passen encara que un no ho vulgui. Les bones, les dolentes i, encara més, les que passen cada dia. Com el temps necessari perquè un infant sopi, es despulli, es posi el pijama, s’arrufi al llit i comenci a escoltar com comencen els seus somnis. L’home que em comença els somnis no em persegueix pels passadissos ni em crida a l’ordre. No mira impacient el rellotge que fa temps que ha marcat l’hora en què la majoria dels infants han fet cap al llit. Ni tan sols fa cas dels meus gestos lents i distrets que allarguen el temps, que l’estiren contra mi mateix, contra la son que demà tendré quan l’home que em comença els somnis encengui el llum de l’habitació, s’assegui als peus del llit i digui, com qui ha passat la nit vetllant un cos:

—És l’hora de començar a comptar les hores que té el dia que comença.

I jo, cada dia, pensava que hi havia tantes hores per comptar les hores del dia i lamentava, sense maleir-ho, que justament fos en aquell moment que hagués de començar a perseguir les busques dels rellotges. Del rellotge nou de polsera, a les vuit. Del despertador de corda mecànica de cada nit, a les vuit i cinc. Del rellotge de piles de la cuina, al quart. Del rellotge suís de corda del menjador, d’i vint a i vint-i-cinc. Dels rellotges de caixa i pèndol de l’entrada, sonant la mitja... Ara conec el temps. Sé quant dura un segon i som capaç de comptar-ne fins a dos-cents sense descomptar-me més que de tres o quatre amunt o avall. Puc viure mitja hora ulls clucs sense errar més enllà de mig minut si imagín que són les vuit, les vuit i cinc, les vuit i quart, les vuit i vint, i vint-i-cinc. Toca la mitja el rellotge de caixa, just al moment que es despenja la corda i s’allibera el percutor d’un altre rellotge de paret, que arranca un so greu a l’espiral metàl·lica que vibra per primera vegada i és colpejada en un segon toc de quarts. Són i mitja.

Al rellotge del despatx —ja abans que toqui— puc sentir-li l’energia viva segons abans que clavi els quarts i la mort del seu so. I després ho sent jo com ho sent el meu veí. Ja tenc quaranta-dos anys, acabats de tocar i una estona més. Algú m’ha felicitat l’aniversari, algú no hi ha pensat i ho farà demà o a final de mes o l’any que ve, si hi pensa. La majoria, però, no poden imaginar-se felicitant-me perquè ni tan sols saben que hi som i que visc en aquest carrer —que alguns coneixen més que la meva existència— d’aquesta ciutat —que gairebé tothom coneix—. I no és més gran ni més elegant ni més alegre ni més històrica que moltes altres, però tothom en sap, com a mínim, el nom, i molts podrien dir-te en quin país està i fins situar-la en un mapa i explicar-te com arribar-hi. Però no saben que moltes nits jo pens en ells, un a un. En ells que no em coneixen i que poden viure sense ni que els passi un raig de mi pel cervell, a diferència meva que m’esclata de claror l’enteniment de pensar-los, un a un.

Només si puc recordar l’home que em comença els somnis la nit es torna més plàcida i passa breu, com la il·lusió d’un dia lluminós d’estiu que es reconta als amics.