Ni una mirada profunda i goluda, ni un frec intencionat, ni una floreta a cau d’orella... tan sols unes línies a la pantalla de l’ordinador per excitar la curiositat de caure en l’abisme del temps que s’obre entre dues biografies que, de sobte, convergeixen. Mai no m’ho hagués pogut imaginar. Però el desig és com el rostre d’un bon retrat, que no pot tenir mai una sola cara. T’havia vist, sabia com eres... i potser inconscientment m’havia perdut uns segons en la immensitat dels teus ulls oceànics. Però, no m’havia fixat en els teus llavis, amagats darrera els pèls del bigoti i la barba. No havia parat atenció en les línies que dibuixen la imatge del plaer en el cos i, és estrany, perquè és la primera cosa que m’atreu en mirar un home. En canvi, però, és el primer que vaig sentir en rebre a través de la pantalla la teva invitació subtil per tornar a veure’ns. El contacte dels teus llavis, en cada línia, en cada paraula, en cada lletra... cada cop més endins..., una sinestèsia de sensacions estranyes, un bes experimentat en unes parpelles que no vaig dubtar a acalar per gaudir més intensament d’aquell nou experiment que colpia el meu cos sencer. Aprofitant l’espai que m’oferia la cadira, vaig descreuar les cames i vaig obrir-les descaradament per respondre’t de manera intencionadament provocadora (i és que a mi també em venia de gust ballar tango a ritme de bit). I mentre copejava el teclat apassionadament i suau alhora, multiplicant els ecos de l’experiència sensible a través de l’intel·ligible, imaginava com podies interpretar la meva ambigüitat; em fregava els llavis, amb la llengua, sentint com aflorava a la meva cara el pessigolleig del desig.

Per què? No ho sé. I no ho sé ara encara. Sens dubte, l’erotisme i la morbositat són més fàcils de sentir que d’explicar i, no obstant això, en estar finalment junts, a la realitat, sentint les teves mans amples recórrer el meu cos, em va embargar una inseguretat esfereïdora. No et coneixia. Unes línies al correu electrònic defineixen una persona? És més fàcil dir mentides amb les mans al teclat que amb els ulls clavats en una altra mirada? Com em podia refiar de... M’assaltaven tota mena de dubtes, però, alhora, una altra part de mi —la mateixa que no havia dubtat a espaterrar-se, disposada a rebre l’escomesa de l’experiència per contestar els teus missatges—, assaboria amb delit la teva llengua dolça i tendra i demanava a crits que em despullessis i m’empalessis.

Em vaig abandonar a les teves carícies, potser un xic nerviosa encara, però embruixada per la incertesa i el desconegut, per allò que precisament trenca la rutina i ens fa sentir vius. I vaig vessar plaer per tots els meus porus, em vaig escórrer, astorada per la teva resistència, feliç d’haver deixat el camí lliure als sentits. Després vas regalar a la meva oïda una part de la teva saviesa. M’encanta escoltar-te perquè és com si, en engolir les teves paraules, anés escolpint l’home dels meus somnis, amb la teva mirada, el teu somriure, la teva veu... Per això xuclo el que escrius i ho deixo al paladar per assaborir-te uns instants... per deixar volar la imaginació... És tan fàcil...

Potser tenies raó quan em deies que Internet estimula les millors perversions. Ahir a la tarda, per exemple, després d’haver llegit un dels teus missatges, vaig fixar la mirada en la pantalla de l’ordinador fins que la teva imatge es va definir amb nitidesa. M’embruixava aquell somriure entremaliat que sabia perfectament com provocar-me. Aleshores, vaig notar la tibantor dels meus pits i vaig començar a amanyagar els meus mugrons erectes, mentre m’anava traient tot allò que m’impedia jugar lliurement amb ells. Tu somreies i animaves les meves mans a través d’una multitud d’@. «Tu sola, amor, així, ho fas molt bé». Vaig sentir els teus llavis sobre la meva pell calenta, el teu desig entre les cames i vaig voler tastar-lo. Els meus dits van buscar desesperadament un mític punt G gens fàcil de localitzar. El clítoris respon sempre més ràpidament, però els teus ulls em van dir que continués amarant-los de nèctar. Aleshores, vaig xarrupar el polze, l’índex, el dit del mig..., xuclant la dolçor de la teva pell. Després, em vaig deixar dur cap al llit i, un cop estirada, vaig projectar el meu plaer en el mirall i la barra que presideixen la meva cambra. Duia el cabell recollit, com quan estic assajant passos de ball, i la suor m’amarava la front, la panxa, l’entrecuix... La faldilla, que era l’única peça de roba que no m’havia tret, se m’arrapava a la pell i transparentava el crit dels meus porus oberts. Et necessitava, anhelava tenir-te dins meu i, aleshores, amb aquella angoixa del que cerca desesperadament satisfer la gana, vaig buscar alguna cosa prou llarga i rugosa, amb la punta arrodonida i vermella... Però no vaig trobar res i la tensió va estar a punt d’ofegar-me. Vas ser tu qui em va fer surar, de sobte, amb el record de la teva veu al teclat de l’ordinador. I em vas dur a la cuina on em vaig palplantar davant de la prestatgeria. Una ampolla de whisky J.B., d’acord, però... Sí? És clar! Sabia que tu ho volies, sabia que m’ho estaves demanant a bits! Podia sentir-te respirar, agitar-te, impacientar-te... «Agafa-la, bonica, agafa-la. És teva, tota teva.» Però una ampolla és freda i jo necessitava que m’escalfessis més, que humitegessis la fenella que ansiejava el teu membre... Se’m va acudir endolcir-la recobrint-la amb un preservatiu de maduixa per passar-hi la llengua a poc a poc i, després, xuclar-ne goludament el gust. La teva verga recoberta de melmelada de maduixa era deliciosa, suculenta. No n’hi podia deixar cap resta... Mmm, et vas mossegar els llavis per retenir el broll calent imminent. M’esperaves. Volies que gaudíssim plegats. Cobejava els teus llavis en el meu cony xop, però el mirall, que continuava presidint l’escena, només em tornava un somriure d’aprovació. Havia arribat el moment. L’embranzida del teu membre va ser brutal, tant que gairebé vaig xisclar de dolor plaent, de coïssor i fruïció multiplicades per totes les expressions que em retornava el mirall. I vaig sacsejar l’ampolla, un cop i un altre, canviant el ritme —primer ràpid, després, més lentament per gaudir més temps de l’accelerada final— i vaig deixar gairebé de respirar, èbria de sensacions eclèctiques. Et vaig mirar, vaig dibuixar el teu rostre complagut en els meus iris... i, finalment, van sotragar-me unes contraccions tan intenses i fiblants com momentànies, que es van transformar de seguida en sorpresa en descobrir el reflex de la meva expressió, nova, fresca, memorable... Era un instant màgic: la teva ombra invisible, però assaciada, i el meu rostre suat intentant retenir aquella imatge per sempre. Volia regalar-te aquella cara de nena sadollada, de dona extasiada i no vaig poder resistir-ho... Vaig agafar la càmera fotogràfica, la vaig col·locar a sobre del tocador, davant del mirall, i vaig activar el disparador automàtic perquè l’objectiu captés l’efecte del coll de l’ampolla de whisky amb preservatiu de maduixa en el meu cony, els meus pits i els meus ulls... i el poguessis conservar en paper o en format digital, com un record inesborrable...