Al·lòdia s’estremí lleument dins l’escassa tebior que li procurava el prim i esgrogueït jerseiet de fil que, maldestra com era, s’havia engiponat abans de sortir de casa. Caminava lentament, pas a pas, marcant el ritme amb els vells i gastats tacons d’unes sabates que pretenien ser o haver estat de pell de la bona. Alhora que avançava una cama davant l’altra, balancejava els malucs, cadenciosament i sensual, com un vestigi del que foren temps millors.

En la seva jovenesa, Al·lòdia havia estat una dona molt atractiva; però els anys li marcaren solcs profunds a la pell, li argentaren els cabells, l’encongiren i la feren tremolar, convertint-la en una ombra grisa, afligida i solitària.

A mesura que s’apropava al seu destí, Al·lòdia accelerà el pas, ensems que estrenyia contra el seu pit, amb una força impensable en una dona desnerida com ella, un sobre de color blanc, brut de llàgrimes, amb un nom i una direcció gargotejats cuitacorrent, de manera que resultaven pràcticament il·legibles.

Mentre caminava per carrers deserts, recordà el text que havia escrit precipitadament, amb mala lletra, la vigília. Feia molt de temps que hi rumiava i les paraules havien anat vessant soles de la ploma. Els mots li ressonaven dins del cap, torbant-la, fent-la dubtar. «Estimat Fidel...» No hauria d’haver començat així; ell odiava els formulismes i, encara més, les paraules buides, sense sentit. «Estimat Fidel, t’escric aquesta carta des de la trista solitud d’un captiveri injust que em manté lligada a quatre buides i grises parets, amb cadenes de por, malestar, melangia, aflicció.» Ell ho entendria, és clar que ho entendria! Ningú podia conèixer millor que en Fidel l’aurèola de tragèdia que envoltava la vella casa tronada en què havien viscut tants anys.

«Suposo que et sorprendrà rebre notícies meves, però ja em coneixes, Fidel, jo sóc així.» Naturalment que el corprendria! Havien transcorregut més de vint anys des de la partença d’en Fidel i, fins aleshores, cap dels dos no havia afluixat la corda.

«Aquesta nit, mentre em raspallava els cabells en el nostre polsós i corsecat tocador, el vell mirall, aquell que vaig esberlar, m’ha tornat la meva imatge, lletja, rebutjant-la, negant-se a reflectir una persona tan impura com jo. Aleshores he tingut por. Por de morir sense haver-me disculpat, sense sentir de nou la teva veu, sabent-me dispensada de tota la rancúnia que empares, estimat Fidel, dins el teu cor.»

Un cop arribat aquest punt, era molt possible que la carta ja agonitzés víctima del foc, camí d’una mort irremissible. Però Al·lòdia, la dolça Al·lòdia, coneixia molt bé en Fidel i acaronava la certesa que per interès, curiositat o, senzillament, educació, el seu espòs prosseguiria la lectura fins el final.

«Desconec quins van ser els motius que m’alienaren, que em conduïren sense pietat a una bogeria de què no he estat capaç de deslliurar-me encara. M’és angoixós, també, dilucidar d’entre els meus obscurs records per què tu i jo, Fidel, ens vàrem anar separant, mica en mica, fins el punt en què aparentàvem allò que ja no érem: un matrimoni jove i ben avingut. Per més que ho intento, se’m fa impossible precisar amb exactitud quan i com va començar aquell cercle viciós d’odi i malestar.

»Ja saps que aquests sentiments no són d’aquells que sorgeixen del no-res, creixen i expiren en un curt i precís termini de temps, sinó que són un cúmul de fets i paraules que, aïllades, per si soles, poden semblar banalitats absurdes, però que es van agregant les unes a les altres, dia a dia, sense que es faci palesa la seva infausta presència, creant un cabdell que ens envolta i que, poc a poc, ens cobreix i ens va atrapant fins a arribar a un punt en què la fugida es fa impossible i, quan més intentem escapar-ne, més ens hi emboliquem.

»I, un bon dia, al cap d’una setmana, d’un mes, d’un any, d’una vida, t’adones que la situació s’ha descontrolat i que, només amb moltes dificultats, pots respirar feixugament. Aleshores, fent un immens esforç, estires els braços, que et fan un mal terrible després de tant de temps encongits, intentant deslliurar-te del nus que t’entrampa i del que vols esquitllar-te, però fas tanta força que tot, absolutament tot, incloent-hi tu mateix, esclata, provocant una situació molt pitjor que l’anterior: un sòlid, massís i incommovible mur de silenci.»

En Fidel ho comprendria perfectament; la seva relació havia anat degenerant, refredant-se, perdent la passió que els havia unit. No havia estat culpa seva, ni d’Al·lòdia; no, ella no havia fet res que pogués dur-los a tals extrems. És clar que, sovint, el seu mal geni la feia difícil de suportar, però no calia exagerar. Això i altres coses que no era necessari tenir en compte... o sí?

«La dissort ja vivia entre nosaltres i res no ens feia creure que les coses encara anirien pitjor. Ho recordes, Fidel? Vaig començar a beure a les festes i convits. És inevitable, tothom ho fa i a ningú no li estranya.

»El cas és que a mi m’agradava més del compte. Malgastava el teu sou i els diners que no teníem comprant begudes en què refugiar-me de la llum, de l’amor, de la vida.

»Creu-me, Fidel, no t’estic explicant el que ja saps per a la meva pròpia satisfacció; tinc present que ho deus recordar massa bé. Només ho faig perquè vegis que ara ja sé què és el que vaig fer malament: vaig tenir por de la felicitat, i mai no vas arribar a saber com t’estimava, fins i tot quan ja no era res per tu.»

Sí, ara ho veu clar. Era la beguda la causant de les seves pors, dels seus mals de cap. Si ho hagués sabut abans! Tant de bo en Fidel la perdonés, tant de bo...

«No et recrimino res, Fidel. Sé que ara ets feliç en la teva nova vida, lluny de mi i lluny dels mals records. Només vull demanar-te perdó. Encara t’estimo, sempre t’estimaré, ja ho saps. Ni l’ampolla, ni la distància, ni el silenci podran delir el meu amor, que serà etern.»

Però Al·lòdia, què esperes? Pobra vella, no saps el que et fas. Què havies cregut, que, quan arribessis a casa, en Fidel t’estaria esperant aclofat a la seva butaca preferida, amb el diari a les mans i un dolç somriure als llavis? No siguis ingènua i toca de peus a terra. Ell no tornarà, mai més no el besaràs ni sentiràs les seves carícies. No val la pena suplicar, ja és massa tard per a disculpar-se. Torna cap a casa i viu les teves nits perpètues sola, no molestis en Fidel amb deliris d’anciana. Ves-te’n, au, abaixa el cap i plora.

Al·lòdia, que, inconscientment, s’havia aturat, reprengué el pas, desfent el camí recorregut. Semblava més petita i marcida que abans i una llàgrima li solcava el rostre. Els seus dits llargs i prims encara sostenien la carta que havia escrit la nit anterior. Què en faria? No ho sabia ni li preocupava. Ara només pensava en el dinar; no tenia gaire gana i estava cansada, amb una bona amanida n’hi hauria prou.

«Sempre teva, Al·lòdia.»