En Tobies, amb el cos inclinat cap endavant, mira el terra, parla sol i gira l’esquela entre les seves mans, fins col·locar-la en una posició en què ell és l’únic que sembla poder-hi veure un reflex. Als seus ulls hi ha la mateixa atenció amb què aquest migdia, a l’hora de dinar, aplegava engrunes de pa al costat del seu plat. La Matilde l’interromp, posa la seva mà sobre la d’ell, sense mirar-lo, com un ritu, com si aturés un rellotge, però en Tobies segueix conversant, formant paraules que no pronuncia i que viuen durant un moment als seus llavis. Com sempre, la jaqueta sembla anar-li petita. La Matilde, en canvi, exhibeix un patetisme radiant, com li correspon, com tots esperàvem d’ella: la corista de la postguerra, la mare dels Estudio Uno dels seixanta, és avui, asseguda a la primera fila d’aquesta església, entre el seu fill i el taüt del seu marit, una vídua per a qui el temps és, al capdavall, una actitud, una dona que durant una època va viure alguna cosa que s’assemblava a una bohèmia.

En Tobies aixeca la vista i em mira. Aquest matí, quan la Sara i jo hem arribat a la casa, el primer que ell ens ha dit era que feia molta calor, que era per això que s’havia tret el jersei, i que el gos no li feia cas, que no feia bondat i que havia hagut de pegar-lo. M’ha ofert la seva mà i ens ha somrigut amb uns llavis febles i una mirada d’infant: només l’encaixada de mans, molt forta, corresponia als trenta-quatre anys que té en el carnet d’identitat i en la força dels braços. Durant anys, he passat moltes estones a casa d’en Raül i la Matilde i he arribat a tenir, crec, una amistat amb en Tobies; tots dos som, si fa no fa, de la mateixa edat. La Matilde em mirava, en un principi, amb uns ulls que volien ser agraïts. Els metges i els mestres li havien dit sempre que era bo que en Tobies fes vida normal, però ella resguardava el seu fill com si aquesta reclusió fos provisional, la convalescència d’una malaltia. Suposo que ella, malgrat els anys que anaven passant, sempre es va negar a acceptar del tot que havia d’acostumar-se a viure així, dedicant part del seu dia a intentar tenir paciència. Quan jo tornava a casa i li ho explicava a la Sara, ella em mirava alarmada pel que se’m pogués encomanar d’aquella insensibilitat, inconcebible en una mare, i més després de tants anys. Jo li donava la raó, és clar, perquè jo també, quan sortia d’aquella casa per tornar a la meva, en certa forma creixia, posava seny. Però les hores que passava a casa d’en Raül i la Matilde eren una miniatura del futur que alguna vegada he pensat que m’estava reservat: l’èxit, la casa gran, els homenatges i el reconeixement, i una dona com la Matilde de les fotos sobre la xemeneia, amb un abric de pells blanc, rient, aguantada en el braç d’en Raül. Aquesta era la fascinació que provocaven en mi i que explica el que sento ara, esperant que el capellà em faci un senyal per pujar fins al púlpit a llegir el panegíric d’en Raül.

La Matilde em va contar un dia que, quan al llit de l’hospital li van posar en Tobies a les mans, ja es va adonar que passava alguna cosa estranya, per la manera com les monges es miraven entre elles; poc després, va arribar un metge i li va explicar l’expressió del rostre d’en Tobies, a què es devia el llampec de sorpresa que recorria els seus ulls i la seva boca. La Matilde, pel que jo sé, va tenir encara uns anys entre el rebuig del primer moment i el menys evident d’ara, quan el seu fill és adult i ella és vella i sembla més disculpable la manca d’abnegació. Per això trobo injust que la Sara la critiqui, no sàpiga comprendre-ho. En Raül, sí, ho admeto, ha tractat sempre en Tobies com si fos un personatge erroni en una obra que hagués donat qualsevol cosa perquè mai no s’hagués estrenat. No sé si té perdó la seva actitud, però a mi m’ha resultat sempre incomprensible. Puc entendre la decepció, però no la manca de pietat en qui a mi em semblava tan admirable, però que tancava la porta, quan ens reuníem, per no veure ni escoltar el seu fill. En Raül, sí, ho reconec, però la Matilde, no. La Matilde va tenir encara uns anys en què va intentar comprendre, no apartar-se davant les reaccions inesperades d’en Tobies. Així es com els recordo fa uns anys, quan els vaig conèixer: una dona amb els ulls molt pintats i un home jove amb la mirada baixa, inclinada, que murmurava alguna cosa, com si al seu costat renyés el gos. La Matilde s’obligava a l’amor per aquell adolescent envellit. Tranquil·la, indiferent a les mirades, caminava portant en Tobies del braç, arrossegat per la seva mare fins al carrer com si fos un espectador arrencat des del pati de butaques fins a l’escenari. També a la vorera, com a l’escenari, el pas de la Matilde era massa ràpid: el seu aparent orgull semblava traït per la impaciència que acabaria acceptant com el seu sentiment últim, desitjant que aquell passeig, aquella funció, acabés aviat. Era fàcil aleshores veure-la al final d’un tercer acte; va arribar un moment en què va començar a contemplar en Tobies com un monòleg repetit i les rèpliques del seu fill li sonaven mecàniques, planes; les seves abraçades eren, cada cop més sovint, les d’una parella que s’havia estimat fora de l’escena.

La segona fila són cares conegudes. Actors i actrius. Directors. Crítics. Sembla que s’haguessin trucat entre ells per posar-se d’acord, per arribar a la mateixa hora i esperar fora de l’església perquè els despentinés el mateix vent. En Raül sempre jugava a riure-se’n de tots ells. Suposo que de mi també; però ell em va introduir en aquest ambient, això li hauré d’agrair sempre. La Sara, al meu costat, fa esforços per estar digna, meticulosa, intensa, per no demostrar el que de veritat pensa d’ells, de nosaltres. A vegades s’assembla tant al personatge de La nit americana que es passava tota l’estona cosint mentre observava, alarmada, com es divertien els altres. Avui, abans de venir, m’ha promès no tenir por, estar tranquil·la, ser ella mateixa, no amoïnar-s’hi, malgrat tot són gent normal, amb les seves rareses, com tothom. Recull a la seva mà les paraules d’en Tobies, assegut entre ella i la Matilde, de la mateixa manera que abans, durant el dinar, li ha demanat que hi deixés caure els pinyols de la fruita. Jo sé el que ella pensa: que és l’única que entén aquest idioma, aquest monòleg que a nosaltres, a pesar de tanta literatura i tant teatre, ens resulta incomprensible. Però ella hauria d’entendre també que hi ha coses que ja no es poden modificar, encara que jo li reconegui que he viscut entre aquestes persones i que algunes coses les he entès a l’inrevés.

Miro enrera i veig l’església plena. Fa molta calor i la porta és oberta de bat a bat. S’hi veuen uns arbres que mou un aire suau, i la carretera; més enllà, hi ha la gasolinera, la urbanització amb la piscina, el restaurant, les pistes de tenis, els barris nous dels afores del poble. Tot allò que forma ara la vida de la gent d’aquí i que, per a mi, és superflu, perquè ho era per a en Raül. En els últims quinze anys, hauré estat més de vint vegades en aquest paisatge. Només m’interessava el que era vell, el que ell havia conegut fins que va marxar als vint-i-un anys. Per ell, em va dir un dia, el seu poble era com el de Brigadoon: invisible entre la boira per una mena d’encanteri i que només reapareixia cada cent anys. Per ell, el seu poble havia deixat d’existir fins que hi va tornar al cap dels anys i li van posar el seu nom al col·legi públic.

Tot això ja no té remei. La Sara em toca el genoll, avisant-me, giro el cap i veig el capellà que em somriu. M’aixeco i pujo els dos esglaons fins al faristol que tinc al davant. Hi poso el paper amb el text que he preparat. Comença amb un salm; sé que a en Raül li hagués agradat.

—El coneixement és imperfecte —em sento dir—, i imperfecta la profecia.