Per un dia, i esperant així lliurar-se’n durant uns altres sis mesos, es va decidir a passar la baieta per la nevera. A més de la fortor de la bossa d’escombraries, que era a vessar, l’aspecte de la cuina en conjunt era força lamentable, però més que els reguerons de greix dels armariets, el que feia mala fila de veritat era la porta del frigorífic. En ésser blanca hi destacaven les llànties, que podia reconèixer perfectament: l’habitual puré de cigrons dels vespres estiuencs, greixos variats, oli, xocolata i engrunes de pa.

Un cop netejat el mànec, va resultar que tampoc no era tant difícil (en aquella superfície la brutícia es treia amb facilitat), i va continuar, animat, amb la resta de la porta.

Llestos. Va deixar el drap al seu lloc i es disposava ja a fer-se el sopar quan s’adonà que la cuina feia l’efecte, en general, d’estar molt més bruta que abans. En contrast amb la lluent porta de la nevera, tots els armaris i prestatges apareixien més sòrdids que mai. Sufocant un primer impuls de tornar a enllardar la porta, es va decidir a passar el drap als armariets que la voltaven. Aconseguí un degradat on hi havia hagut un canvi brusc, de manera que la brutícia no apareixia de cop en acabar-se l’oasi de la porta, sinó que ho feia gradualment en un radi d’un armariet. La intenció era bona, però una ullada panoràmica des de la porta de la cambra el va induir a continuar la feina: allò era com no netejar i a més enfotre-se’n.

Així que va agafar aire i passà la baieta d’una tirada, per fora, a tots els armaris, prestatges i calaixos. Però en acabat, en obrir el calaix dels coberts, tement-se el pitjor, s’endugué tot un ensurt: era realment brut, molt més brut que mai en el nou context. Per no parlar del calaix del pa, de l’interior de l’armari de les galetes o del de les llaunes de conserves, tots els quals van caure ràpidament sota la seva espasa certera. Després van venir els espais entre rajoles, que varen costar-li molt més, i l’extractor, la seva primera victòria important. Presa d’un deliri frenètic, quan més netejava més infectes pareixien els nuclis salvatges de resistència.

Feu també el vidre, la maneta i el marc de la finestra, i d’allí estant va albirar els fils del telèfon, que esguerraven tota la feina. Va obrir, així doncs, s’enfilà al marc i els tornà la puresa. Però els cables d’electricitat, sutjosos i fastigosament bruts, s’allunyaven, a un metre escàs, en direcció a la ciutat. Creuaven el carrer i es perdien en un mar de teulades negroses, que suposaven un insult per a la seva cuina, i que necessitaven imperiosament una neteja a fons.

L’home, tot decidit, es penjà dels cables, agafà el drap amb les dents i s’encaminà cap al seu pròxim objectiu.