Dins el vast firmament, fosc com gola de llop, just a la banda més solitària i buida vivia un petit estel. Es trobava sempre molt sol, perquè no tenia massa veïns al seu voltant. Només hi havia un vell satèl·lit força antipàtic, ple de pedres i cràters, que tant sols es preocupava de mantenir-se ben dret, sense dir ni una sola paraula.

Alguna vegada, potser només unes tres o quatre durant tota la seva vida, havia passat molt a prop seu un petit asteroide, però tant ràpidament que solament podia escoltar que li deia «Adéu...» quedant el ressò d’aquesta paraula flotant a l’espai.

El petit estel se sentia molt trist i melangiós, fins i tot alguns vespres deixava caure algunes llagrimetes. Hem de dir que a l’estel li agradava molt tenir amics, necessitava la companyia dels altres per ser feliç. Somiava de vegades que junt amb els cometes dansaven agafats de les mans, fent cabrioles i tombarelles. Però per desgràcia, només era això, un somni.

Una nit, quan el cel era més fosc que mai i els estels resplendien amb tota magnificència, el petit estel va fer un terrible descobriment. Havia perdut la seva lluïssor!

Com podia ser? Ja no resplendia! Pobre estel! La tristesa havia aconseguit apagar la seva brillantor i, si no brillava, què seria d’ell, ja que la funció dels estels dins el firmament és precisament brillar!

El petit estel es va quedar molt espantat. Amb totes les seves forces intentava trobar l’espurneig més amagat dins el seu cos, però no hi havia manera. La seva resplendor només era d’un apagat color gris.

L’estel, després d’uns moments d’ensurt, va pensar que abans de quedar-se totalment apagat, calia fer alguna cosa ràpidament. La seva primera idea va ser dir-li al vell satèl·lit, que era qui tenia més a prop, però ben aviat va desistir, ja que aquella nit estava més tibat i orgullós que mai i ni el va mirar.

Després de donar-li moltes voltes al cap, el petit estel va pensar una darrera possibilitat. «Aniré a veure a l’Emperador del Cel, ell m’ajudarà! He sentit dir que és molt bondadós i sempre escolta a qui li demana consell», es va dir. I tot decidit, allà va anar.

L’Emperador era un venerable estel, el més gran i lluminós que existia a tot el firmament. Era molt vell, perquè ja sabem que els estels viuen durant molts anys, però era molt intel·ligent i savi, i tenia fama de ser bondadós i comprensiu. Vivia en un palau envoltat de constel·lacions amb formes d’animals fabulosos i nebuloses dels colors més increïbles, amb milers d’estels de totes mides resplendents penjats de les altes cúpules. Unes escales fetes de brillant polsim de cues de cometes, pujaven cap a les portes, en les que uns soldats molt drets hi feien guàrdia.

El petit estel es va quedar bocabadat en veure la magnificència del palau, però sense cap por va sol·licitar audiència a l’Emperador. Després d’un temps d’espera, va ser conduït a una gran sala, on estava el sobirà assegut al tron, que estava ple de lluminós polsim estel·lar. Pel seu voltant, hi havia una cort de planetes i satèl·lits, tots ells tant tibats i presumits, que miraven el petit estel tant menyspreablement com si fos una puça. Una dolça i melodiosa música flotava per l’aire misteriosament, ja que no es veien els músics per enlloc.

El petit estel, una mica cohibit, va explicar a l’Emperador que, per culpa de la tristesa que sentia, havia perdut la seva brillantor, i li va demanar amb molta consideració si ell el podia ajudar a recuperar-la. L’Emperador, que al petit estel en principi li va semblar que dormia, de tant quiet i callat que estava, després d’escoltar seriosament el petit estel, es va quedar tant pensatiu que semblava que s’havia tornat a adormir. Després d’uns minuts, va respondre amb una profunda i ressonant veu: «Petit estel, per tornar a recuperar la teva brillantor, hauràs de baixar a la Terra i ajudar a un ésser humà a trobar la felicitat.» I dient això, va donar per acabada l’audiència.

El petit estel va agrair moltíssim a l’Emperador del Cel el seu consell, tot i que va sortir del palau molt preocupat, perquè no coneixia el camí per anar a la Terra. «Com ho faré?», pensava, quan de sobte, es va trobar de nassos davant d’una porta amb un cartell que deia: «CAP A LA TERRA». Al petit estel el cor li va fer un bot. Com si fos per art de màgia, havia trobat el camí! «Bé, ara només haig de travessar la porta. Endavant!», va dir. I girant el pom, la porta es va obrir.

El petit estel es va trobar de sobte dins un gran i fosc remolí, que el xuclava cap avall amb molta força, quasi es va quedar sense aire per respirar, mentre que un sorollós estrèpit més fort que mil trons junts li ensordia les oïdes. Ja estava a punt de perdre el coneixement quan el vertiginós viatge va acabar de forma tan sobtada com havia començat.

El petit estel va caure sobre el sòl dur d’un pati al costat d’un casot situat en una barriada molt pobre d’una gran ciutat. Estava molt atordit pel cop, i va restar estès a terra uns moments sense moure’s.

Per fi, poc a poc, el petit estel es va aixecar, però li feien molt de mal totes les puntes del seu cos estelat. «Ai! Quin cop mes gros!», es va lamentar. «On estic?», va dir mentre mirava al seu voltant.

El pati era molt petit, i no tenia plantes o flors que li donessin una mica d’alegria, tanmateix, estava molt net i polit. Aleshores, de cop i volta, es va obrir la porta del casot i va sortir una nena petita, amb ulls ametllats i el negre cabell lligat amb dos cues, tant de presa que quasi trepitja al petit estel. «Oh!, tu qui ets?» Va dir la nena completament astorada. «Sóc un estel del firmament», va dir-li molt seriós el petit estel, mantenint-se el més dret possible.

«Un estel?», va dir la nena. «Però si no brilles! Jo sé que els estels surten al cel per la nit, i brillen molt.» «Sí, tens raó, però jo he perdut la meva brillantor perquè no tinc amics i estic molt trist», li va respondre l’estel. «Aquesta és casa teva?», li va preguntar.

La nena, assentint, li va dir que hi vivia amb la seva mare. «Digue’m, com és que tens aquests ulls tan ametllats i aquests cabells tan negres?», va preguntar-li l’estel. «Perquè sóc xinesa, i em dic Ai Qing», li va contestar la nena. El petit estel estava meravellat. Havia anat a caure a una ciutat de la Xina!, un país molt exòtic del qual havia sentit parlar quan estudiava a l’escola d’estels, perquè els estels encara que no ho sembli, també van a l’escola quan són petits.

L’estel, però, es va adonar que la nena estava una mica trista. La seva bonica carona no somreia. «Què et passa, Ai Qing? Estàs trista?», va dir el petit estel. «Sí», li va respondre la petita. «Som molt pobres, tot just els pocs diners que guanya la meva mare netejant cases són per menjar, i mai he tingut cap joguina. En veure’t a tu, he pensat que podries ser la meva primera joguina, però...» «No et preocupis, Ai Qing, restaré amb tu i jugarem, ballarem, cantarem, i farem moltes coses! Ja veuràs com ens divertirem!» El petit estel no cabia dins el seu cos. Havia trobat un ésser humà a qui faria feliç! Per fi podria veure acomplir-se el seu somni, tindria una amiga amb qui jugar i ja no estaria més sol! L’Ai Qing va parpellejar d’astorament, però el petit estel li va agafar les mans i van iniciar un alegre ball entorn del pati, rient i cantant cançons.

Després d’unes quantes setmanes, el petit estel se sentia una mica estrany. Començava a notar una mena de sentiment molt càlid per l’Ai Qing, com si el seu cor s’engrandís poc a poc cada dia, només desitjava que es fes de nit per poder jugar una estona amb ella, ja que l’estel durant el dia dormia i l’Ai Qing anava al col·legi. A la nena també li passava quelcom semblant. Després de fer els deures i sopar un bol d’arròs, anava al llit i feia veure que dormia. Als pocs minuts, quan veia que la seva mare (que en acabar les tasques diàries sempre estava molt cansada) ja dormia profundament, s’aixecava sense fer soroll i sortia al pati. Allà l’estava esperant el petit estel, i quan es trobaven es posaven a jugar i ballar, donant voltes al pati plegats de mans. Altres nits, asseguts a terra, l’Ai Qing li explicava al petit estel els contes que aprenia a l’escola. Ah, com li agradava això al petit estel! Però també l’Ai Qing es divertia molt. Després d’una bona estona jugant, s’acomiadaven amb un petó fins el dia següent i la nena anava a dormir amb un somriure als llavis.

Una nit quan ja feia quasi dos mesos que romania al casot, el petit estel va adonar-se que anava sent més lluminós per moments. Va començar amb petites espurnes, com quan s’encén un llumí. Va continuar l’espurneig, estenent-se per totes les puntes del seu cos. Per fi, un esclat de llum i el petit estel va fer un bot d’alegria. «Oh!, he recuperat la meva brillantor!», va exclamar boig de content. Una gran resplendor il·luminava el pati, tan forta que l’Ai Qing es va despertar i va sortir fora.

«Petit estel, estàs brillant molt!», va dir la nena. «Sí, estic molt content i això gràcies a tu. Jo creia que els estels érem els únics que podíem sentir tristesa per no tenir amics, però en trobar-te a tu, he comprès que els humans també la poden sentir.» El petit estel havia fet un gran descobriment: ell havia trobat una amiga i el seu somni va esdevenir real, ja era feliç i brillaria per sempre al firmament. Però al mateix temps, havia aconseguit fer feliç a l’Ai Qing. Tots dos respectivament havien trobat un amic, el petit estel i ella, durant tota la seva vida, sempre tindrien ben present dins el seu cor l’amistat de l’un per l’altre i la felicitat que van sentir plegats. «Adéu, Ai Qing», li va dir el petit estel, «ara haig de tornar al firmament, però quan per les nits miris al cel, fes l’ullet i jo sabré que ets tu.» L’Ai Qing li enviava petons dient-li adéu amb les manetes, mentre el petit estel s’enlairava ràpidament, deixant un esclatant rastre de lluent polsim.