Ara fa deu anys que va morir ma mare. Durant aquest temps, la meua germana i jo hem estat cada vegada més distanciats, i no sols perquè ella me’n consideri responsable, d’aquella mort. De fet, quan vivíem tots junts, no érem nosaltres dos qui ens dúiem millor.

Del fet que em consideri responsable de la mort de la mare, la meua germana no me n’ha dit res mai. Ni una paraula. Ni fa falta. De vegades les mirades i els silencis són prou entenedors.

Heu de saber que, a casa, jo era l’únic que no hi creia, en tot això del poder premonitori dels somnis. Sempre he sét molt racional, i mai no he cregut més que en la ciència, i en res més que la ciència, encara que en la meua vida m’haurien anat més bé les coses si no hagués sét tan escèptic.

Per exemple, uns dotze anys abans del somni que vos contaré, la meua germana n’havia tengut un altre, no record de què. El cas és que me’l va contar, i tot seguit em demanà que anàs amb seny amb el cotxe. Jo li vaig dir que sí, aquell sí que un contesta automàticament quan no té intenció de donar conversa o de fer cas d’un consell. Dos dies més tard vaig tenir un accident.

Doncs bé, fou un diumenge de juliol. La nit anterior jo havia tengut un somni. Era a la feina, a l’aeroport d’Eivissa, i estava desembarcant un avió alemany. Els passatgers baixaven de l’avió per una altíssima escala de caragol feta de pedra seca. En això que veig que ma mare cau i dóna un rebat aparatós. Jo estic preocupat perquè l’avió encara no té tascons a les rodes i hi pot haver un accident. Quan, finalment, aconsegueix solucionar el problema, busc ma mare i no la veig. Pregunt als alemanys: «¿Dónde está la señora?» Un d’ells m’ho indica amb el dit.

Aquí he de fer una petita digressió. Jo, que sempre he sét tan fidel a la llengua, com s’explica que demanàs per ma mare en espanyol? És ben senzill: perquè la majoria d’alemanys, com els anglesos, els francesos i altres nacionals, a la nostra terra no s’hi integren en català, sinó en espanyol, i jo, preocupat per l’estat de ma mare, volia accelerar la comprensió de la pregunta.

Havíem quedat en el punt on un alemany m’indica on és ma mare. Me n’hi vaig i la trob amb una espècie de casc d’escafandre posat. Per entre la reixa frontal comprov que s’ha romput el crani. Amb el dit pitj el tros romput i s’enfonsa i torna a sortir com faria una esponja. Record aquestes imatges oníriques com si les hagués viscudes ara mateix.

Si hagués servat les normes no escrites de la família, hauria contat el somni als altres, i la meua germana hauria advertit sa mare que no fes res pel jardí, que anàs amb seny, que segués i llegís, o que dormís davant el televisor encès. I ma mare, a contracor, ho hauria fet. Però no vaig contar el somni a ningú, i la meua germana no va advertir sa mare, i ella sortí, com cada dia, a feinejar pel jardí, i es va acostar massa a una paret, i li fallà (suposam) un genoll, com els darrers anys li passava més sovent del que hauria sét desitjable, i caigué de dalt baix, i es va rompre el coll.

La meua germana fou qui la trobà. Va cridar una ambulància i va intentar reanimar sa mare mentre esperaven. L’únic que pogué fer el metge fou certificar que la nostra mare havia ingressat cadàver i que la mort havia sét instantània. A mi, que era a la feina, un company em va cridar i em digué que anàs a l’hospital de Can Misses. Quan hi vaig arribar, la meua germana m’esperava a la porta d’urgències.

No va ser fins una setmana després que li vaig contar la història del somni, amb tots els detalls. Durant un moment es va quedar com si miràs a través meu, com si jo no hi fos. Després em diu: «I no en vares dir res?!» Jo, de moment, no vaig entendre què volia dir. I de sobte se’m féu la llum, i el cor em va fer un bot: si hagués conegut el somni, hauria prevengut sa mare, i ella s’hauria salvat. Jo ara restava mut, i la meua germana em mirava incrèdula.

No me’n va parlar mai més. De fet, a partir d’aquell moment parlàrem de ben poques coses més. Al cap de pocs mesos vaig anunciar que me n’anava de casa. Ella no va mostrar ni fred ni calor.

D’ençà que me n’havia anat, ens cridàvem per telèfon molt rarament, potser una vegada cada quatre o cinc mesos, i encara ens vèiem més poc sovent. Si ella necessitava que algun conegut sortís en avió passant per davant dels altres que estaven en llista d’espera, em cridava a mi, i quan jo volia anar a la consulta d’un especialista sense passar per la del metge de capçalera, la cridava jo. No ens cridàvem mai si no era per qüestions per l’estil, per assumptes pràctics en què convé tenir bons padrins.

Per això no ha d’estranyar ningú que no la cridàs quan, fa dues nits, la vaig somiar. Vaig somiar que ella queia dins un pou i que, per més temps que jo esperava a sentir la remor del rebat contra l’aigua, o contra les roques, aquesta remor no arribava.

No ha d’estranyar, dic, que no la cridàs, perquè continuo sense creure en premonicions. Quan aquest matí s’han presentat a casa dos policies i m’han dit que la meua germana havia tengut un accident amb el cotxe i que jo els havia d’acompanyar a identificar-ne el cadàver, m’ha sorprès manco del que esperava. Però ningú no aconseguirà fer-me’n sentir culpable.