Al poble, qui més qui menys, és de la família del vell Ton. Set fills, per cinc néts, per quatre besnéts de mitjana, més les dones d’aquells que queden i en tenen, més les filles i nétes dels seus germans, més les filles vives de les tietes, més..., més..., més... Ja ho veieu: tots parents del vell patriarca. Avui és festa major i a cal Ton són més de vint, sense comptar la quitxalla. Que poc duraran les botifarres i el capó! Després de dinar i cansat de tanta xerrameca, el vell Ton surt a donar un tomb. Com cada dia. Plogui o faci sol. Està tan acostumat a caminar una horeta que si un dia, per mil coses, no pogués fer-ho, es moriria.

Aquestes estones li serveixen per rumiar. Als seus 96 anys les idees se li encallen i la memòria li treballa poc i no sempre. Se li’n refot. «No tenir memòria no vol dir... pensar, no. Els amics..., el viatge més fàcil. A l’altre... Volien fer-me veure... coses... no volia. Jo dic: impossible! Totes volien i... han perdut el... miserable. Tocant de peus a terra... Sense memòria... No cal pensar..., no cal pensar. El dia a dia. Les terres. La muntanya dels pares. Cobraran quan... jo... Ara, res de res. Segur. No la... prendran. No poden. Si ell no firma, no. Ho intenten. Jutges, notaris, consellers... amb sotanes: gent de malfiar. Cobren. Per res. Que s’esperin. No cal córrer. Els diners cremen... Que treballin i no se’n... de les meves terres.» Però, a vegades, té més paraules que un polític i no s’encalla gens ni mica: «El poruc, el gallina, el que mai no fa res, mai no arrisca, mai no s’equivoca. Sobreviu, hiverna, vegeta com una planta. Viu a costa del que es mulla, del que pisca, del que s’arrisca i s’erra. En trobareu arreu, a mans plenes. La vida els passa pel davant i mai no agafen cap tren per por de no anar enlloc. Per por de perdre la llet sense ser dona. Per por de cagar-la sense anar de ventre. Per por que la ema amb la a no li doni mà. La mà de donar la hi van tallar... El primer de la llista... Adéu-siau. Bon viatge...!»

Però avui s’ha fet de nit, i el vell no ha tornat. El Ton fill és més jove que son pare. Sens dubte. Però ja n’ha fet més de setanta i tampoc no té el cap clar. No sap què fer. És bona persona, però una mica dropo. Les dones l’engalipen. Un parell de cames ben llargues fan estralls. Feien. Abans. Ara ja no. Només vol vendre i viure. Però el pare és dur de pelar i no vol morir-se, com és de llei. Ni un duro del vell ric, son amat pare. Espera’t!, espera’t una mica, li diuen. De seguida tornarà... Però la família, els veïns, tothom dóna veus d’alarma. Ningú no l’ha vist. Tots els homes del poble surten a cercar-lo: a vida o a mort. Els convidats a la festa també. S’ha suspès el ball. Mala sort, fadrines! Les campanes de l’església repiquen a foc i a sometent: NAAAANG NING NING NA NAAANG NAAAING NING NING NAAANG.

Torxes fumejants obren la nit a les tenebres i encenen els boscos, omplint les arbredes d’ombres fugisseres que desperten fantasmes i espectres ancestrals. Una, dues, tres hores remenant per entre les bardisses i donant veus d’alarma: Ton!, Ton!, Tooooooon! Però ningú no respon per aquest nom. Ni per aquest, ni per cap nom. Potser ha anat a l’hort vora ca seua i allà, cansat, s’ha adormit. Vés a saber! Però no. Allà no hi és, ai l’as! No és enlloc. Piquen pedra i criden en va: el vell és sord com una tàpia i, encara que fos a la vora, no oiria res. Malgrat tot, el seu nom ressona debades per tots els racons del bosc: Tooon!, Tooooon!, Tooooon! Les bèsties nocturnes amagades dins els caus paren l’oïda i es posen en guàrdia.

És tard i plou amb ganes. Tot s’ha complicat. Impossible seguir amb aquest aiguat. Només caldria, diu l’alcalde, que al matí faltés més gent! A la plaça de l’església arriben grups que provenen de totes direccions. Uns homes, que rastrejaven vora el llac, diuen que, a mitjanit, han vist unes llums de colors movent-se per ponent, vora el cementiri... Com si dues o tres persones volguessin cridar l’atenció, marcant la seva posició amb fanals que dibuixaven a l’aire com un doble pèndol: cap a la dreta, cap a l’esquerra, amunt i avall, en petits moviments oscil·lants que resseguien arcs hiperbòlics. El cansament que duen tots plegats pot haver-los traït, fent-los veure visions i fantasmes: en aquella zona no hi havia ningú cercant ningú!

Els que tornen del camí de la font del bosc també han vist els focs follets emmirallats a la bassa i han sentit els udols del vent. Diuen. O del llop. Qui sap! Fa deu anys que ningú no en veu cap, sí. Però el llop sempre torna! La Fina de cal Benet ha barrejat aigua i oli verge en un plat de porcellana blanca i en veure els solcs de mal averany que l’oli ha perfilat damunt de l’aigua, s’ha posat a plorar que feia dol de veure. Diu que... quan l’aigua i l’oli...; calla, boja,...no diguis res..., res més, no siguis malastruga, calla! Déu et castigarà! Mentrestant els homes han resseguit, sense èxit, la muntanya i el riu i el llac i la bassa i la sèquia i els prats i els pous.

Trona i llampegueja per ponent i pel sud. La pluja s’espesseix. Les boires s’arrosseguen. Les eugues fermades als estables renillen ploroses. Foix, El Castellot, Les Llambordes, Font-Rubí. Aigua i més aigua que fa reviure torrenteres i rierols. Quan tota aquesta orquestra arriba per potent i és lluna vella, com avui, plou fins a dotze dies i dotze nits seguits. No falla. Aquest cop plourà fins Santa Llúcia. Ningú no té ganes de parlar. Van d’esma, xops fins a la gola. Cadascú a casa seva: s’ha de descansar.

Si hom para l’oïda, se senten bells cants de sirena que l’aire dibuixa entre les pedres esquerdades que habiten els racons més foscos de la vall. Es desferma la por: rondalles misterioses cantades per espantar els infants, veus del més enllà, morts que tornen. Follia. Temor. Foscor. Contes vora el foc: a cada casa se n’expliquen totes les nits, tots els hiverns. Llargs hiverns, llenya al foc, estrelles al cel, dimonis amb banyes, bruixes amb escombra, homes del sac. Trenc d’alba: sis del matí. Les campanes tornen a repicar. L’agutzil també s’apunta a fer xivarri i bufa més fort que mai, fent sonar la seva vella trompeta esquerdada: TUUUUUUUU RRRRRUU RRUUUUT, TUUUUUUUU RRUUUUUU RRRUUT.

Aquella dona vella es senya aparatosament: Jesús, Maria i Josep! És l’hora de llevar-se de nou. No plou. De moment. La plaça plena de gent amb una falç a la faixa i un sac sobre l’esquena. S’haurà de regirar el bosc de dalt a baix. Altra vegada. No es parla de res més: ara fa dos anys, el vell Ton també es perdé i el van trobar al cap de dos dies: brut, esparracat, deshidratat, famèlic. Fet pols, però viu i content. Va aparèixer assegut a la plaça del poble, sense que ningú no l’hagués vist arribar. Aleshores son fill no va poder treure-li ni una sola paraula. Coses del vell Ton, deia la gent. Com diables saber-ho! No cal que hi perdeu el temps: és més fàcil que una gallina pongui ous de dos colors!

Abans de començar, un petit grup d’homes, armats d’un rest i un cercapous, ha fet un repàs dels quatre pous del poble, no fos cas. Però no, gràcies a Déu, no hi han trobat res. Negatiu. Som-hi!, doncs: cap a la muntanya. Penseu que és un home vell que té un sisè sentit per esquivar perills que li poden llevar la vida. I coneix les seves terres com ningú. Segur que ha trobat recer i en poca estona el trobarem sa i estalvi, diu l’alcalde, optimista.

El sol s’ha fet visible dalt els turons més elevats i un centenar de voluntaris, alguns arribats de fora, comencen a pentinar tot el territori. Un cop més. Són prou colla per resseguir, pam a pam, tots els racons. Només és una qüestió de temps. La terra és molla i costa d’avançar. Ha plogut molt. Gaire lluny, tampoc no deu haver anat! Sí, d’acord, va com un cargol, però mai no s’atura: és difícil seguir-lo quan camina! De veritat que costa de creure l’edat que diu que té! Avança el dia, i res. Res de res. Ni petjades en el fang. Sembla ben bé que se l’hagi empassat la terra. Al migdia les dones porten pa i una mica de formatge per enganyar la gana. Tot és inútil. El dia s’escola i la negra nit torna a caure sobre les fredes muntanyes. L’alcalde ha enviat un missatger demanant ajuda a l’autoritat. És possible, diuen, que demà arribin de la capital uns guàrdies amb gossos ensinistrats. Però ja veurem! No són de fiar gaire tota aquesta colla que no distingeix una múrgula d’un cama-sec. Un lledoner d’un freixe. Quina colla de saberuts i setciències!

De moment, ja sabem: aigua. Molta aigua. I molta gent a cal Ton fill, fill del Ton pare: les dues filles del vell, que encara viuen al poble, ja parlen de trucar als germans que viuen a la ciutat. Les netes ploren sense fre. Alguns torracollons sense escrúpols comenten en veu alta que dues nits al ras són moltes nits. Que era una persona que ja havia viscut molt. Pitjor fóra que s’hagués perdut un jove. O una canalla. Una canalla: Jesús, Maria i Josep! Tothom fa el senyal de la creu. Algú prepara al Ton fill, que sembla el més afectat, una mica de sopa: pa, ceba, farigola. No té gana. Esgotat, s’adorm damunt la vella banqueta de fusta que hi ha al rebedor. Li faran companyia tota la nit. Una vetlla sense mort, i sense plors. De moment.

Negra nit: més fosca que el cul d’una guineu. Ni els més vells no recordaven el vent udolar amb aquesta força. I com ho fa! Dolços cants de sirenes metzinoses. Segur que és el vent, això que bufa? La venteguera s’esmuny per sota les portes de les cases i penetra per tots els racons. Fa petar porticons a les finestres i rondinar alguna porta vella mal tancada. Les gallines amuntegades al corral. Les rates amagades als caus més difícils. Els gats i els gossos, al paller, dormint amb un ull obert i les potes tensades, a punt de sortir corrents. Les xemeneies fent de xemeneies: tota la nit baladrejant i fent veure que les cases sortiran volant d’un moment a l’altre! AAAAAAAAA UUUUUUUUUU UUU IIIIIII UUUUU...!

Quan el sol vol sortir, una centella de foc s’escapa de la tempesta i, ziga-zaga, s’estavella amb estrèpit metàl·lic contra la façana de cal Ton. La xemeneia tremola, fa figa, i comencen a caure’n totxos, canyes, sutge, pedres, un niu de mussol: tot fa cap al bell mig del menjador enmig d’un fort terrabastall. El vell Ton, fill del Ton més vell encara, es desperta d’una revolada i diu que ha tingut un somni: el trobaran en poca estona. Sí, sí, la xemeneia ha cedit i molts arbres de la vall han caigut aquesta nit, el Ton fill parla, però el pare és viu i ara mateix està en camí. El trobarem! La gent se’l mira compassiva i comprèn que, davant l’infortuni de la pèrdua del pare, pugui dir bestieses. Tots faríem igual. No voldria estar a la seva pell!

Comença el dia tercer. Per fi han arribat de la capital dos uniformats amb dues escopetes i dos cans. Els voluntaris, aplegats a la plaça, estan tots expectants: a veure què passa! Fins i tot el senyor rector s’arromanga les faldilles i es prepara per córrer. Els gossos, excitats, arrosseguen els morros per terra i agafen la direcció del camí que surt del poble, ensumant les pedres, les soques dels arbres, remenant la cua, aixecant la pota, lladruquejant. Tot el poble rere seu. No tarden ni dos minuts a trobar-lo. Un miracle. Assegut al terra, recolzat en el vell tronc de l’alzina abatuda aquesta nit davant cal Roc. Tranquil, serè, xop de cap a peus, brut, encarcarat. El capell calat fins a les orelles. Sense bastó. Els ulls oberts com taronges, esbrinant per què tant d’enrenou vora casa seva: no fos cas que algú hagi pres mal! Els gossos li llepen la cara i l’avi Ton amb prou feines parpelleja: dos dies al ras i tota l’aigua del món sobre l’esquena.

La jove de cal Roc, que té fama de llegida i tot ho sap —la missa en llatí millor que el capellà!—, dorm a l’habitació que dóna, davant pel davant, d’on els gossos han trobat el vell. Quan veu el riu de gent que s’aplega davant ca seva, surt al balcó. No s’adona que només du posada la roba de nit: l’esglai del fred ha dibuixat el perfil d’uns mugrons ennegrits sota la camisa de dormir. Quan li expliquen què ha passat, ella hi diu la seva: «Doncs us he de dir que de matinada, des del llit estant, he sentit un espetec rabiós: semblava que la muntanya s’esqueixava i el món sencer ens queia al damunt. Tot seguit, un crit com un espant i uns gemecs propers i plorinyosos. Com si una persona exhausta demanés auxili. Sabeu què vull dir? El vent bufava de ponent i del nord, i l’arbre, que, per un moment, semblava defensar-se grinyolant, brandat sense pietat sota el pes de l’energia venteguera d’Èol i la ràbia de Thor, déu del tro, ha acabat per esberlar-se en dos. Déu meu, quin vent tant estrany! Un cop l’arbre a terra i el soroll esmorteït, es va fer com un silenci. Només uns bells cants de cent sirenes semblaven gronxolar un infant en llurs braços, emmudint els gemecs i apaivagant els plors de la natura...»

Tot el poble escoltava embadalit i s’ha sentit un: «Cony!, que bé parla aquesta mossa.» Però tothom sabia que, fantasiosa i mentidera com era, s’ho estava inventant tot. No era de fiar! El seu home, secall, eixut, camacurt, maldentat, que, en teoria, dorm amb ella, surt al balcó darrera seu i mou el cap en totes direccions, lamentant no poder dir ni sí, ni no, ni tampoc tot el contrari. Ningú no se’l creuria si ara digués que, de matinada, ell també ha sentit la veu de l’avi Ton demanant, sisplau, que algú li fotés un cop de mà. Tothom coneix el pubill de cal Roc: s’adorm pertot arreu i, quan ho fa, és una soca.

Dos veïns que viuen als afores, vora el riu, diuen que, a mitjanit, i malgrat el brogit que aconsellava quedar-se dins el llit, s’han atrevit a treure el nas per la finestra per veure què passava. Han vist, esporuguits, com tot un remolí espantós s’atansava per ponent i semblava tenir ulls a la foscor. Un vòrtex de llums de colors giravoltava lent, majestuós, imparable, amenaçador. Al seu voltant, aprofitant la força desplegada per la rotació, hi viatjava de tot: vaques voladores, estols de cigonyes llargarudes, bruixes geperudes, serpents gegantines, ànimes perdudes, núvols de fum blanc com la calç. La força embogida de l’enginy volador donava el so de l’udol d’un llop en zel! S’ha aturat uns segons damunt l’entrada del poble, per fugir després com un llampec, pel mateix lloc d’on havia vingut, deixant rere seu un solc de màgics colors lluminosos.

Mirant en direcció a la vall: una essa gegantina d’arbres arrancats de soca-rel per una força colossal. Com un deixant, una traça sinuosa i retallada, que el vent forassenyat ha deixat com a record del seu pas. Colors ocres i daurats omplen l’horitzó d’una llum encegadora. D’una punta a l’altra dels prats, una olor indestriable: vainilla, pebre, fonoll, regalèssia, alfals. Al pati de cal Roc tres grans petjades, hexagonals, negres, profundes, s’enfonsen al terra més d’un pam. Grosses com potes d’elefant. Què pot haver estat aquesta força descomunal?

Per fi, un assenyat crida a l’ordre: ja n’hi ha prou de tanta paraula inútil! Han de tenir cura del vell. A veure si ara..., després de tot el que ha passat... Tothom se n’havia oblidat! De seguida el carreguen i se l’enduen cap a casa. El vell, esmaperdut enmig d’aquest desori monumental, a collibè d’un dels seus, cantusseja una rondalla infantil que corprèn la comitiva:

Tres noms jo tenia / de tres lletres en so

niu, nau, nou / niu, nau, nou

i si una en volies / jo te la do

ni, na, no / ni, na, no

i si una en volies / jo te la do

i, a, o / i, a, o

jo te la do.

Els nens divertits riuen la desconeguda cançó del vell. En menys d’un minut l’han caçada i tota la canalla ja canta i cantarà per sempre. «...iiaooó, iiaooó, jo te la do...»

A casa, les dones renten el vell atrotinat i ni tan sols es preocupen de fer-li cap pregunta. No paga la pena. Quan el tenen despullat, no se’n saben avenir: tota l’esquena sencera se li està pelant de dalt a baix. D’entre la vella pellofa del vell, fins ara apergaminada, sorgeixen milers d’escates que volen donar pas a una pell nova de trinca i llisa com el cul d’un nen.

Uns ulls verd de color clar li donen com un aire estrany, rar, desconegut. I la mirada nova, d’ulls estrangers, tafaneja tots els racons de l’estança i sondeja les mirades incrèdules de les dones que el netegen. Com si fos la primera vegada que veiés ses filles i nétes com el renten! De seguida ha vingut la mossa de cal Negre, que és una mica bruixa, i, després de fer fora de l’estança a tothom, li posa un cataplasma d’oli de llangardaix damunt l’esquena per alleugerir-li els dolors, encara que el vell de res no es queixa i només fa que mirar-se-la embadalit.

La notícia corre com el rellotge. La gent murmura a cau d’orella: La sirena voladora li ha llevat la pell i els ulls, a canvi de la vida. Sí, sí, han estat les sirenes! Molts homes del poble diuen ara que, unes hores abans de l’albada, es van despertar de cop del son que els amansia i van sentir, hipnotitzats, bells cants de sirenes celestials: SSSI SSSIII EEEE UIUSSS TTUIUSSSS AAA IIIUUU ESSETTT EIII UUIISSS...

Uns segons després, les veus encisadores van emmudir i tornaren a dormir profundament. Les dones, d’aquells que en tenen, diuen que han roncat tota la nit com brètols i la feina ha estat fer-los llevar! Fins i tot desperts somieu: colla de sòmines!

Ahir, el nen de cal Miqueló, mentre buscava el vell perdut enmig del bosc, va poder creuar una mirada plena d’amor amb la nena de cal Boter, que li té el cor robat. Després, foll de desig per l’amada, va quedar encès com un animal en zel. Diu que aquesta nit ha somiat el llac ple de nimfes marines de llargs cabells pèl-rojos, pits descomunals i cua de peix, que l’agafaven de la mà i se l’enduien sota l’aigua per fer-li ballar danses obscenes amb faunes i sàtirs, mentre tots reien de les seves blanques i molsudes cuixes peludes. Les roques del fons del llac eren plenes, diu, d’espectres lluminosos que no paraven de xiuxiuejar-li, a cau d’orella, paraules màgiques que li feien perdre el senderi. Ningú no sap que està enamorat i tot ho veu amb els colors canviats propis d’una passió encegadora!

L’agutzil, amb un toc llarg de trompeta —tuuurrrruuuuuuttttt!—, imposa silenci i es fa oir, cantussejant pels carrers del poble el ban que l’alcalde ha promulgat: «Jo, Pere Farina, alcalde de Sant Joan del Pas, a la Regió Central de la Nació Catalana, us dic a tots, veïns en general, jovenalla, fadrins i fadrines, balladors, balladores, mossos i minyones en particular, que avui a la tarda, diumenge 5 de desembre del 1895, en havent dinat, tindrà lloc el ball suspès la setmana passada per causa de força major. El músic està a punt d’arribar i l’Ajuntament es farà càrrec del dispendi musical. Seran penjades a la plaça quatre olles plenes de confits perquè la canalla pugui trencar-les a cops de bastó. Ratafia i anís, de franc i per a tothom; convida el vell Ton!» El dia s’ha llevat avui amb quatre núvols negres sospitosos, estranyament immòbils, en la mateixa posició dalt la cresta de la muntanya, lligats a una força estranya que sembla subjectar-los dalt del cel. La gent se’ls mira de cua d’ull, corgelada, sabent que darrere seu potser s’hi amaga una força oculta, misteriosa, perillosa, que no vol deixar-se veure.

A mitja tarda, quan la gent estava al ball, el vell Ton, llest i prest, s’esmuny de la vigilància de les seves besnétes i fot el camp per sempre més, sortint d’amagatotis per la porta del corral. Les taques negres del cel s’han desfet en un instant, com un miratge, i a tota la vall han tornat a sonar dolços cants de sirenes misterioses... La mossa de cal Negre, que hores abans havia acaronat l’esquena del vell, es mira despullada al mirall i comprova, complaguda, poderosa, com tota ella està ja plena d’escates i els seus ulls canvien de color.