CAMINO PLE DE DOLOR PER PLANURES
silenciades i potser em rebran,
hospitalàries, busques de tenebra,
les ombres estirades d’aquests arbres
encara sense nom. Allargaré
aquest camí, amagaré la mà
dolorida, talment un sac ple d’ossos,
davallant a la fosca inconeguda.
Amb parteratges malverso els camins,
però jo, que conec la immensitat
furtada, m’esglaio davant el teu
terrífic, impassible, impensable
destí, ¡oh, roda-mare!
NO EM PUC DIR HOME
si m’envolta la neu,
si més no una pluja apegalosa,
físicament astuta, que l’atzar
encoratja, congela, dignifica.
La brutícia ha malmès la glòria dels colors
i ara és negra fins la neu,
ara és negre fins l’espai,
negra l’illa,
també negre l’home nu,
negre l’instant, negra la neu.
No em puc pas dir home
si no hi sé veure,
més enllà de la negror, car
sóc tot allò que tu mai no entendràs:
sóc brau que a la cursa s’esvera,
posseïdor de màgia, barbat, llamp de paraules
quan no hi ha temps.
Jo sóc el mot bastard. Feixuc, esclau, viuràs
sota el pes de memòries lligades al meu fat.
Jo sóc el món: res no hi ha sinó res.
—Cal que corris, que corris fins a l’esgotament.
LA NEGRA NEU DAVALLA.
Se t’ha acabat la por, se t’ha exhaurit el temps,
se t’ha esmolat la roda, se t’ha menjat la neu.
Ets sol a l’erm paratge
i a prop teu ja no hi plou.
Quan alces la mirada,
el dia es fon; la nit,
somorta i lleu, escampa.
Ets sol dins tu mateix
mentre la negra neu
t’és ben dolça mortalla.
La negra neu, el teu mirall:
són hores de gel, de borrasca.
Mentre se’t fon la blanca neu,
mentre la negra neu davalla.
¿D’ON VE LA TRISTOR DELS DITS
aferrats a la sorra fugissera?
¿D’on ve el plor de les mans
deformades pel bram de la conquesta?
¿D’on ve la sentor dels cucs
ennegrits, envellits dintre les caixes?
I diu l’home boig:
aniré a l’illa,
jo vull respirar
els clams de conquesta,
beure, menstrual,
el calze de sang,
endegar recerques
com si fos aquesta
l’última vesprada.
La mare s’allunya
i prop de l’eixida
rebutja la dalla.
—Torna, Forané,
de la font gastada.
EN FORANÉ, LLAMINER,
ve del sud i viu al nord.
Els braços muts,
llavis feiners
i estris feixucs.
Calamarsada, mirall
trencadís que se li enlaira.
Forané astut, galàctic,
universal, el penell
de conquesta giravolta,
creix, defensa el seu domini
tardorenc: el forat negre
fuig de l’exili, balmat.
En Forané es treu les calces,
roges de tant fornicar
a l’extrem de l’illa, sol.
Sol s’entrapa i sol ho vol.
Certament, ¡com n’és de bo
fer-s’ho amb pedres i una roda
que xerrica i fa vessar
la sang que mulla els camins,
els esquerps miralls que dormen
dins les gomes d’esborrar!
El globus s’infla, tossut:
la por i el globus fan pum.
Forané, és massa d’hora
i el teu coll no vol embuts.
LA SANG S’ESGOTA, INNÒCUA,
fuig d’aquest present estrany.
Imprecises columnes que no sagnen,
uns tapissos informes, en suspens,
del revés a la sala, que no sagnen,
guardians impertèrrits que no sagnen,
la immensitat mai pura, ¡oh, la mare
que no menstrua!
Malson esclavitzat dins l’úter magre
o record tan fugaç que ara revé
i nafra el pensament on amaràvem
grumolls de sang.
Forané, mira la sang
que pel seu forat s’escola
—immaculada, fugaç,
contaminada—, el vit
furient que s’entreforca,
s’endinsa sense rancúnia
enmig de les cames balbes.
La sang se t’ha esborrat de la memòria
i no pots deturar la correntia
del líquid impensable, l’hemorràgia
tan viva dels sentits, tal com si fos
el regne imaginat que em plau descriure’t
amb molt d’odi, commòs.
¿PER QUÈ EM SEPULTES FIT A FIT, INSTANT?
Saps bé qui sóc, on sóc i per què hi sóc.
Vas fer-me veu i només vols silenci.
¿Per què m’esguardes fit a fit, instant?
La marmessora em va prometre un bell
taüt dins la caverna.
¡Com n’és de lluny, el camí de l’albada!
¿No veus el corriol sec, rost, perdut
dins la immensa tenebra de la llum?
—Puja, aferra-t’hi, brama, escolta’t,
¡oh tu que vas vers ell, pou de silencis!
¿Arribarà la llum a transformar-te,
a fer-te nus, espasa sense fel
ni espai ni odi? No, no vull saber-ho.
Per demà sols em resta l’inrevés
d’aquesta roda, pensar que potser
no cal negar la neu que t’ha nodrit.
¡Com n’és de lluny, el camí de l’albada!
¿Voldrà l’espai perfer-se, dormitar
altre cop tot sentint cançons illenques?
¡Com n’és de rost, el camí de l’albada
imaginària!
ELL TÉ TOTA LA POR ARRAULIDA
dins d’un lleu rellotge de sorra.
La deixa anar de mica en mica.
Així, a l’illa els morts són pols
que es transmuta, com si la roda
perdés la sal, perdés la sang
menstruada a can Forané.
—Vine, sorra que seràs pedra:
jo et bastiré damunt les tombes
eternals del silenci.
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2018)
