A la riba del no hi ha un sí, a la riba del sí hi ha un no i ja no sé si afirmar o negar les voreres o els balcons amb geranis, o la senyora del carrer Hospital que demana butano —carbassa en hindi o en urdú—, tan virolada i com si res: carrers estrets del primer primera (de la primera vegada que... de l’última com...), esclat de primavera sota l’ombra dels edificis rònecs on quaranta i la mare hi habiten tot cardant en un deliri d’albes i d’estrips. I vet aquí els antics tallers anarquistes, les voltes de canó, els canons de la revolta, la vella amb un cabàs d’on sobreïxen bledes i espinacs, les putes madures o ancianes —per un cafè amb llet, diuen—, els tocadors de clarinet i de campanes —o els bells tocacampanes—, els serfs de la discòrdia i la concòrdia, els tuguris baixos i impenetrables i la mare que els va matricular. Tot plegat concentrat i reconcentrat i reconsagrat: mitja humanitat en una rajola, carn halal, sacrifici de la bèstia en direcció a La Meca i la Seca i les valls d’Andorra, els llençols penjant i deixant caure l’aigua —la mullena en passar-hi—, i aleshores, de sobte, veus una botiga plena de cadires de les antigues, amb el cul de palla, i en asseure-t’hi —en una qualsevol— saps que el centre del món no és aquí ni enllà, ni tampoc en cap paraula, ni en cap poema contingent, i que, per això mateix, res no és ni no és, ni pot negar-se ni afirmar-se del tot. Més o menys deu ser així, a l’alçada del carrer Sant Pau o una mica més enllà, a can Sirvent amb les orxates fredes. I, més al fons, ja no hi ha escapatòria, no hi ha sortida, no hi ha entrada ni rebotiga. Ni ningú que s’atreveixi a definir-ne el què.

A la barca de l’amor hi ha una empremta de pins; a la terra vermella un esclat de bocs que baixa i salta, amb torxes i punyals, per roques sepultades i cales de buidor. Els esperits del vent en la claror dels orfes: penombres i metalls, esbufecs i espurnes, aurores prenys de sal i foc.

Si els demanes on van no hi ha resposta. Car qui alça el cor nega en afirmar. Així: no-res.

Ja tot massa ple de signes i senyals, vana xerrameca dels símbols per als esperits que neden, entre escumalls desfets, vora l’ardor dels grills a l’alzinar. Versos encaixats en el magma de no dir, sota la platja al costat de l’alta foguera de Sant Joan. Silencis exhaurits entre petards i vins.

Ni els esmentis.