Les branques dels avets retallaven la llum dels fanals. Eren tres arbres iguals —piràmides de punxa triomfal: l’un, ample i gras, arrelat al solei del jardí de ciutat; el del mig era esvelt, avet de contes nòrdics, orgullós i gruixut. L’altre havia entaforat les arrels en un racó ombrívol. Raquític però no esquifit. Alt sense frondositat. La nit s’ofegava en la negra pau humida de les flors.
     Contemplava el jardí des de la terrassa. Més enllà dels murs folrats d’heura, carrerons il·luminats, persianes tancades, fanals de mosquits i, mig tapada pels avets, la Plaça Major, mar de pedra que protegia la llar. Quan era petit i tornava d’escola jugava a trepitjar les clapes blanques de marbre que tacaven el terra teula de la plaça, on era prohibit de posar el peu sota pena de derrota individual en el joc infantil. Des del turó de la casa, la plaça era una rodona, no gaire perfecta, amb un cercle de fonts al mig. Els dies de festa, un funcionari prim baixava a les clavegueres per una porteta metàl·lica —qui hagués tingut la clau!— i engegava les fonts amb llums i tot i era un espectacle els dolls d’aigua amunt i avall i els focus que donaven tocs blaus, vermells i verds en una orgia hidràulico-lluminosa que el tenia encisat.