Era un barri porto-riqueny, amb rètols en castellà; els carrers eren amples, molt oberts, i les cruïlles separaven pendents oposats. Cinc cantonades més avall, ja començava Central Park: sobre el plànol, a Barcelona, m’havia semblat un lloc per estar-m’hi molt cèntric i adequat, però en el trajecte des de l’aeroport amb el taxi, els gratacels només els havia vist quan havíem travessat el pont, intuïts com un resplendor entre una boira que, malgrat que eren les deu de la nit, feia sensació de matinada. Era estrany aquell Nova York inesperat i sense massa gent; pel carrer per on circulava lent el taxista, buscant el número del portal que jo li havia dit, podrien haver pujat tramvies no feia gaires anys.
     —No et pensis que hi trobaràs un palau —m’havia avisat la Maribel—. És una casa antiga, rara. Una nit, de poc que em moro d’un infart. Estava començant a agafar el son quan, de sobte, em desperta un cop a la finestra del menjador i hi veig entrar un tio amb una samarreta molt blanca, quasi reflectant. Vaig fotre un bot que vaig fer caure a terra tot el que hi havia a la tauleta de nit. Ja ho veuràs, hi ha un arbre que arriba just fins al pis; és molt curiós, perquè les branques gairebé tapen la finestra i l’Stefan, de vegades, sobretot quan torna de bolos i no ha avisat, entra enfilant-se per l’arbre. No em preguntis per què. És una mica saltimbanqui.