Que bonic! L’Íngrid m’ha dit, al final, que li agrada en Carles, però jo no m’ho crec. Em sembla que només ho diu per fer-se veure, perquè ella és molt presumida. M’ha explicat que després de classe se’n van anar a passejar junts tota la tarda pel parc de l’ajuntament i que van estar molt a punt a punt de fer-se un petó. Però no em fan enveja. L’Íngrid és una bleda, la reina de les bledes i em fa... ràbia que ara em surti amb fantasies sobre ella i els nois de la classe, cada setmana amb un de diferent. I tots se l’empassen. I s’ha de reconèixer que en Carles no està malament. Però em rebenta perquè no m’agrada que la meva millor amiga em digui mentides per fer veure qui sap què, per fer veure que és millor, la primera, que ja és gran i així fer-me morir d’enveja. Li diré que en lloc de fer-se gran, és fa vella. A veure què diu. A mi també m’agrada un noi i no en faig aquesta propaganda. A mi m’agrada, però no sé si jo li agrado. Per això vull ser prudent abans de dir-ho. O de dir-li-ho. No ho sé, ja es veurà. No pensar en enamorar-se potser és la millor manera que passi, o que no passi mai. De fet, em sembla que l’Íngrid tampoc no sap si en Carles també sent alguna cosa per ella. Segurament no. Tot és fantasia seva. I si ho creu és perquè li interessa. Per això encara em fa més, no ho sé... ràbia.